La Vanguardia (Català) - Culturas
Les veus de la bellesa
Tot sovint es parla sobre el diàleg que s’estableix entre les diferents obres que componen una exposició: entre elles, amb l’espai, amb la tradició... L’última exposició de Julio Vaquero (Barcelona, 1958) és un diàleg de l’autor amb la concepció que ell mateix té –conscientment i inconscientment– de la seva pràctica artística. Va començar a imaginar les peces que ara exhibeix a la galeria Marlborough de Barcelona, cretes i aiguades de grans dimensions que volen evocar les tècniques mixtes dels primitius flamencs, a partir de la idea –segons les seves pròpies paraules– “dels espais sagrats que han estat envaïts. Tenia a veure amb un sentit al·legòric de l’art antic, del pas del temps, i també dels temps convulsos que estem vivint ara”. Com que acostuma a pintar del natural, “vaig muntar unes parets al meu estudi per simular els espais de museu. I quan els tenia muntats, se’m van començar a aparèixer rostres que em miraven”.
En la seva gran majoria, les cares –sorgides “de la intensitat de la concentració”, matisa– corresponien a figures creades per alguns dels artistes primitius flamencs l’obra i tècnica dels quals ha estudiat tant al llarg de la seva trajectòria: “Quan vaig acabar Belles Arts, no em veia preparatperexposar,emvaigreservar,em vaig contenir i vaig estar encara cinc anys més estudiant els flamencs, fins que va arribar el moment en què ja no ho podia retardar més”. Deixant de banda el virtuosisme o el preciosisme tècnic que caracteritza altres pintors realistes, per a ell el més destacable de la pràctica artística és la vivència: “L’únic que queda i l’únic que importa és l’experiència. Jo crec que l’única identificació que puc tenir amb el realisme és amb el que està fet des de l’experiència, des de la relació que tens amb el natural i l’exercici que fas per escapar-ne. Això és per si mateix una aventura. Hi ha artistes, com Morandi, que a la contemplació del