El pop astral de Maria Rodés

Té cognom il·lustre i un nom que la connecta amb altres cantautores catalanes, però Maria Rodés (Barcelona, 1986) sempre ha volgut tenir una veu pròpia des que acabats de complir els vint anys se’n va anar a viure la bohèmia parisenca de la mà d’un músic francès que havia conegut a Grècia. Amb un grapat de cançons sota el braç va aterrar a Barcelona per iniciar una trajectòria que va començar a les palpentes apadrinada per Ramon Rodríguez (The New Raemon), que continua col·laborant amb ella.

No va tenir objecció en titular el seu debut Sin técnica (2009), a mitges amb el guitarrista Andy Poole i editat sota el nom d’Oníric. Va ser una tasca d’aprenentatge que ara veu com a una cosa llunyana, en la prehistòria d’una carrera que no començaria fins a Una forma de hablar (2010), quan va escriure les seves pròpies cançons i es va posar en mans del productor Ricky Falkner i del prestigiós segell B-Core. Allà mateix va donar continuïtat a la seva obra amb Sueño triangular (2012), un disc inspirat per Fernando Pessoa i autoproduït després d’estudiar un postgrau en Art Sonor a la Universitat de Barcelona.

La seva inquietud i la connexió amb l’escena catalana es va posar de manifest amb el disc de simpàtic títol Convergència i Unió (2013), realitzat a trio amb Martí Sales i Ramon Rodríguez i cantat principalment en català, encara que la llengua que sol utilitzar sigui el castellà. És per això que de manera natural va passar a tractar el cançoner espanyol en el lloat Maria canta copla (2014), on

de Nacho García Velilla, i a més va tenir temps de gravar un EP, amb Raül Refree Fernández, amb el títol Creo que no soy yo, que al·ludeix a les diverses dones que s’amaguen en la seva desbordant personalitat i que en aquesta ocasió es vesteix d’un sofisticat dream pop amb efluvis orientals.

Després de guanyar el premi Puig-Porret que atorga el Mercat de Música Viva de Vic es va poder aïllar al Delta de l’Ebre per donar forma a les cançons del seu flamant Eclíptica, un disc inspirat pel seu rebesoncle Lluís Rodés, jesuïta i astrònom; més en concret al seu llibre de divulgació científica El firmamento, el pròleg del qual, Noche serena, dona títol a una de les cançons més bucòliques i espacials. Seguint amb la malenconia que li és pròpia, Sirena s’inspira en els bombardejos que el seu antecessor escoltava a l’Observatori de l’Ebre on estava destinat durant la Guerra Civil. Tot i això, aquest és el seu treball més lluminós i inclou cançons ballables com la cúmbia Chocará conmigo , en la que col·labora la mexicana Ximena Sariñana. Un altre single, Fui a buscar el sol, també està empès pel ritme. Per la seva banda, Luciérnagas en el suelo i Niña de párpados negros mantenen escletxes del folklore espanyol, mentre que Pléyades inclou una col·laboració especial de Dídac Ruiz Lázaro al n’goni.

I ja li ronda una idea per al seu pròxim disc: les bruixes. Mentrestant, té davant un estiu atrafegat que la portarà a telonejar David Byrne, el 10 de juliol, a les Noches del Botánico de Madrid, acompanyada per una banda elèctrica en la qual milita Santi Careta. Per si això no fos prou, també protagonitza Ser árbol, el single de Nacho Vegas que precedeix el seu nou àlbum Violética.

Sense deixar de banda la malenconia que li és pròpia, el nou disc s’inspira en el seu rebesoncle astrònom