Saviesa Coetzee

Elisabeth Costello, alter ego de J.M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), venerable dama australiana, d’una rara potencialitat intel·lectual que dedica la seva vida a fer “conferències narratives”, o sigui, a voltar pel món reflexionant sobre les complexitats morals del planeta de les criatures vives, va aparèixer el 2004 en un llibre que porta el seu nom. En ell, a través de vuit “lliçons” –de fet episodis d’una poètica personal–, es reunien tots els textos que Coetzee havia publicat de forma dispersa sobre el seu personatge, entre els quals els continguts en el volum titulat Les vides dels animals (Empúries, 2001).

La irrupció de la senyora Elisabeth Costello va provocar en el seu moment un cert enrenou. Amb el seu habitual talent i gosadia creativa Coetzee assumia una fórmula singular de combinar assaig i ficció, rigor intel·lectual –la senyora Costello és una dona d’idees sòlides i en constant evolució “científica”– i la llibertat que procura l’ús de la imaginació quan s’aplica amb rigor i sense cap altre apriorisme que ser receptiu a la sensibilitat de l’època. Aquest prototip és Elisabeth Costello encarnant l’atreviment de mostrar-se original, la més alta virtut de Coetzee, en un temps propens a la mediocritat traduïda en rèdits comercials. Cap imatge més allunyada del sud-africà J.M. Coetzee.

Ha passat el temps i no debades. A parer meu Coetzee va guanyar merescudament el Nobel el 2003. He arribat a considerar Elisabeth Costello un dels llibres més enlluernadors –soc conscient de no triar el qualificatiu exacte– de la bibliografia de Coetzee, qui mentrestant ha escrit, publicat i emparat un parell de llibres més que discutibles. Un parell de llibres desconcertants, el sentit dels quals potser se m’escapa i així ho vaig expressar en les dues ocasions malgrat l’admiració gairebé incondicional que m’inspira l’autor. Parlo d’obres tan diferents, tan desdibuixades com La infantesa de Jesús (2013) i El dies d’escola de Jesús (2017) (curiosament, el darrer no figura en la nota biobibliogràfica que obre els Siete cuentos morales). D’altra banda i com és lògic la senyora Elisabeth Costello, que conserva intacta la seva dinàmica força de pensament anticonvencional, ha envellit, s’endinsa en la dècada dels setanta i acusa els símptomes de la decadència física, la qual cosa amoïna els seus dos fills, Helen, que resideix a Europa, i John als Estats Units. Tots dos tracten de teixir al seu entorn una xarxa de protecció que ella, per descomptat, rebutja amb els seus arguments habituals.

L’enfrontament generacional entre la mare i els fills, entre dues formes radicalment diferents de mirar i concebre el món, ha motivat que als anys 2000 Coetzee, el més destil·lat Coetzee, deixeble confés de l’austríac Robert Musil, escrigués Siete cuentos morales (2018) Per al meu gust, una meravella. Només en arribar a la pàgina 51 de l’edició castellana ensopeguem amb Elisabeth Costello. D’aquesta manera sabem que ella és la mare, La mujer que envejece, la dona que està de “visita a casa de la seva filla, a Niça, primera visita en molts anys”. Totes dues esperen l’arribada del fill que vindrà dels Estats Units. I parlen i totes dues construeixen una de les millors i més impressionants històries de les set que ordeixen el breu però intens volum.

En una altra peça, Vanidad ,és l’aniversari de la mare; en fa setanta-cinc, de manera que no és un “aniversari qualsevol”. Fills i nets descobreixen què hi ha de diferent en l’aparença de la mare i àvia que els rep a la porta: s’ha tenyit els cabells per a l’ocasió”. En una altre relat també magnífic per la concisió i la força de la prosa depurada de Coetzee, el fill, John, visita la seva mare Elisabeth Costello, La anciana y los gatos, text clau, que viu en un remot llogarret de la Castella profunda literalment envoltada de gats i empara un enigmàtic individu, un tal Pablo amb qui, juntament amb l’esquadró de gats, comparteix història. Aquí Coetzee/ Costello escampa la seva filosofia de vida i la teòrica igualtat de totes les criatures vives de la natura. Prestin tota l’atenció a aquests Siete cuentos morales del món modern: és el darrer llibre inqüestionable d’un narrador excepcional. J.M. Coetzee.

Són set meravellosos contes en què combina assaig i ficció, rigor intel·lectual i grans dosis d’imaginació