La Vanguardia (Català) - Culturas
Sant Jordi: la gimcana de l’ego
Oriol Comas i Coma va ser la primera persona a la qual vaig sentir a parlar de les transaminases. Era un paio gros, somrient, que associava vagament amb Miquel Alzueta, potser perquè en aquella època (finals dels vuitanta o començaments dels noranta) Alzueta dominava el cotarro. Menjava i bevia molt. Un dia, al bar Roure, em va semblar que no menjava i bevia com altres vegades. Em va dir que tenia les transaminases a tope. Me’n recordo perquè en aquella època pensàvem que èrem indestructibles i crèiem que la vida era un joc. Un paio com Oriol Comas i Coma (Barcelona, 1956), bastant rapadet, amb una cueta, empresari estrany de jocs recreatius, que integrava llibres i cultura (anava repartint targetetes amb el seu nom) encarnava en un home sol les diferents parts del nostre somni col·lectiu.
Comas i Coma ha tingut un pes decisiu en la trajectòria de Màrius Serra (Barcelona, 1963), fins al punt que es podrien considerar dues ànimes bessones. Mentre anava perfeccionant projectes de jocs de taula i de jocs de rol i els anava col·locant a emprenedors públics i privats, es relacionava amb jugadors i, refet d’allò de les transaminases, feia la viu-viu content com un gínjol, Màrius Serra escrivia, jugava, mercadejava , comunicava i feia l’erudit, sovint barrejant una cosa amb l’altra. La idea del joc, verbal o conceptual, ha estat clau en novel·les com L’home del sac, Mon oncle, Farsa o Res no es perfecte a Hawaii .A La novel·la de Sant Jordi, els dos amics comparteixen cartell: són personatges de ficció d’una trama que gira al voltant de la literatura i del joc. El joc –el joc d’Eleusis– que consisteix a anar jugant, mentre un dels jugadors –la banca– fa com si fos Déu: només ell sap les normes amb les quals es desenvolupa la partida. Els altres jugadors, que van veient comesresolenlesdiversesmans,han d’anar fent hipòtesis de quines són aquestes regles. Fins que n’hi ha un que endevina més o menys com va la cosa: en diuen el profeta.
Molt bé: si passem del joc de cartes a la brigada criminal, resulta que tenim un assassí que, fent servir la mateixa lògica del joc d’Eleusis, va liquidant escriptors d’èxit en un dia de Sant Jordi. En cauen sis i no passa res. És estrany. Perquè, suposem que un alter ego de Paulo Coelho la dinya el dia de Sant Jordi i se sospita que l’han fet dinyar, la festa podria continuar com si res? Ho acceptem perquè és un joc, per divertir-nos, per veure fins on pot arribar l’encadenament d’històries, i personatges. Serra va fent el seu ganxet amb els cinc autors morts i el seu alter ego, que també acaba fiambre, i a través d’assassinats, interrogatoris, recerques i teories d’Oriol Comas i Coma, va dibuixant un retrat de la societat literaria, amb el Grup 69 (enlloc de 62), els seus agents i caps de premsa, els capitostos de les llibreries i les estrelles de la ràdio que fan l’acompanyament del dia.
Hi ha, no podia ser d’altra manera, una defensa de la literatura com a joc, enfront de les grans tabarres dels editors amb pretensions i de les frivolitats dels professionals del comerç de llibres. És la defensa d’un territori personal en el qual l’enginy, l’agilitat mental, la imaginació i la capacitat d’anticipació,guanyenlapartidaatot el que és enganxós, programat i previsible, i deixen amb el cul a l’aire el discurs indignat dels joves rabiosos i dels llepafils exquisits. Com a novel·la de costums literàries ens regala un retrat, fet amb un pols molt ferm, de Javier Cercas, exposat als paranys d’un grup de jugadors teledirigits per Comas i Coma. Fa patir una mica, en canvi, que l’editor Illa pugui recordar un conegut editor dels anys vuitanta, però potser és la impressió que em fa a mi, i tot plegat és una invenció d’en Màrius. Sant Jordi no mata l’aranya peròpicafort.
És la defensa d’un territori personal d’enginy, agilitat mental, imaginació i capacitat d’anticipació