Edgar Neville, el cosmopolita castís

Quan va morir Edgar Neville (18991967), Luis Escobar va dir d’ell en la necrològica que va escriure: “Ha estat un cínic sentimental, un egoista abnegat, un epicuri estoic. Un talent prolífic que ha escrit poc. Un castís internacional”. Va ser, en efecte, un home fet de contradiccions.

Nascut a Madrid, va heretar del seu pare un títol de comte, als anys vint va freqüentar la tertúlia de Gómez de la Serna a Pombo, va conèixer Federico García Lorca a Granada en un concurs de cant flamenc organitzat per Falla i va mantenir una llarga amistat amb Ortega y Gasset. Va col·laborar en revistes humorístiques com Buen humor i Gutiérrez, va ingressar en el cos diplomàtic i el 1927 es va traslladar a Washington com a agregat de l’ambaixada, va saltar a Hollywood i allà es va adherir a l’Agrupació al servei de la República, encapçalada per Ortega, Marañón i Pérez de Ayala. Ja de tornada a Madrid es va afiliar a Izquierda Republicana, però en esclatar la guerra i ser destinat pel govern a l’ambaixada a Londres, va realitzar tasques d’espionatge per als insurrectes i va ser destituït. Es va afiliar a Falange i, a les ordres del seu amic Dionisio Ridruejo, va realitzar tasques de propaganda, inclòs el rodatge de documentals al front.

Durant la postguerra viurà amb comoditat sota el franquisme, però serà un vers lliure que es distanciarà cada vegada més de l’oficialisme pel seu tarannà liberal i per detalls personals com viure separat de la seva dona i amb la seva amant Conchita Montes, en una època en què no existia el divorci i l’adulteri estava penat. Amb el temps, el jove seductor es va anar convertint en un home amb seriosos problemes de sobrepès que li van ocasionar diverses xacres de salut. En els seus últims anys va ser un dels pioners de la jet set a la Costa del Sol i, distanciat de Cochita Montes, va viure una tempestuosa relació amorosa amb Julia Altuna, molt més jove que ell.

Pel que fa a la seva producció cultural, Neville va ser un creador polifacètic, que va conrear la narrativa, el teatre, el cinema, el periodisme i fins i tot va fer els seus primers passos en la pintura. Va ser un dels membres destacats del que s’ha dit “l’altra generació del 27”, de la qual formen part Enrique Jardiel Poncela, Miguel Mihura, José Luis López Rubio, Tono i Antoniorrobles. Els defineixen davant la generació del 27 oficial dues característiques: d’una banda són els humoristes davant els poetes, de l’altra tots ells van ser més o menys afins al franquisme davant l’antifranquisme de la majoria dels poetes. Aquests dos elements han jugat sempre en contra d’una valoració justa de Neville i companyia. D’una banda en aquest país l’humor es continua considerant, vagi vostè a saber per què, com una mena de segona divisió literària, de l’altra han calat els dogmes de certa esquerra amb càtedra que s’ha dedicat a proclamar com a veritat inapel·lable que la cultura durant el franquisme va ser un erm i a construir una pel·lícula de bons i dolents en la qual no caben matisos.

Deixant de banda les orelleres ideològiques, les carreres d’aquests autors estan en general marcades per l’evolució des d’un inicial avantguardisme (en el seu vessant més festiu i juganer) cap a una producció cada vegada més acomodatícia així que avança la postguerra, doblegant-se als gustos d’un públic poc receptiu als experiments; és el que succeeix per exemple en els casos de Jardiel i Mihura.

Quant a Neville, a la seva producció literària destaquen dues novel·les, Don clorato de potasa (1929), d’un avantguardisme amable i humorístic, i Producciones García, S.A. (1956), ambientada al món del cinema; una obra teatral, El baile –estrenada al teatre Arriaga de Bilbao el 1952 i que va ser un dels èxits més sonats de la seva carrera– i els nombrosos contes que va escriure. La publicació ara del formidable Cuentos completos y relatos rescatados, que reuneix narracions del 1923 al 1966, permet fer un recorregut per la carrera de l’autor amb tots els seus vaivens i evoluci-

Va ser tot un prodigi que va conrear la narrativa, el teatre, el cinema, el periodisme i la pintura