Una cultura de postguerra

Quan l’any 2003 va aparèixer la correspondència creuada entre Josep Pla i l’editor Josep Maria Cruzet, a cura de Maria Josepa Gallofré, va canviar el mapa existent sobre la refundació del sistema literari en català després de la Segona Guerra Mundial. Perquè Pla, que d’una manera conscient però desganada pretenia situar-se al centre del sistema, no enviava per carta només originals. També influïa en la línia editorial de Cruzet i no va trigar a recomanar-li que fitxés un clàssic viu silenciat: Agustí Calvet Gaziel. A partir de 1953, quan el vell periodista es va decidir a publicar, ho faria a la Selecta.

Aquest triangle postal s’ha anat completant. El 2013 el metòdic Manuel Llanas va lliurar-nos les cartes Gaziel/Cruz claus per entendre la reubicació del clàssic al nou sistema. Ara Llanas, avalat per la Càtedra Josep Pla, ens presenta les que es van enviar Pla i Gaziel, que constitueixen el catet menys interessant del triangle. Estimat amic és, com els dos casos anteriors, un epistolari de postguerra. De les 58 cartes conservades Planomésensigna7itotesvanserescrites entre 1941 i 1964. Abans i durant la guerra, de tracte personal, aquests enormes prosistes n’havien tingut poc. O, en tot cas, havia estat dolent. L’un i l’altre, com s’explica al pròleg, es tenien perfectament identificats.

El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera i des de l’estranger, un jove Pla en mode radical i d’acord amb el sènior Eugeni Xammar van iniciar una campanya d’impugnació de la tradició moderantista del periodisme català. Disparaven –hi ha coses que no canvien– contra La Vanguardia presentada com un agent banal de regionalització. Gaziel, que brillava aquí i a El Sol (ho hem vist a ¿Seré yo español?), va ser situat al centre de la diana. “Els articles dels senyors Oliver i Gaziel, pastats amb substància de palla, són com aquells majestuososglobusplensdeventque s’engeguen per les festes majors”. L’esgarrinxada, pirotècnica i demagògica, no s’oblida. Dos anys després Pla hi tornaria. “Aquesta gent”, deia de Mañé i Flaquer o Gaziel, “són els màxims pertorbadors de la nostra vida civil”. Al cap de poc, quan va fitxar per La Veu de Catalunya –el diari de la Lliga– i va redactar la biografia de Cambó –el polític que aleshores tenia prou relació amb Gaziel–, a Pla algunes dèries se li van temperar.

Després del remolí tràgic de la guerra, durant la qual col·laboraren amb la propaganda contrarevolucionària pagada per Cambó, aquells dos catalanistes –ara liberals, ara conservadors– van haver de reorientar les seves trajectòries perquè el seu món havia desaparegut. Pla, que el 1939 va intentar dirigir aquest diari, va ser desplaçat i, a poc a poc, del tot integrat a la cultura del franquisme, es va convertir en oracle del setmanari Destino. Gaziel, que va trencar les relacions amb la propietat d’aquesta casa, va haver de deixar el periodisme i es va guanyar prou bé la vida reciclant-se en un camp amb el que ja havia fet feina: l’editorial. Instal·lat a Madrid i superats els problemes amb la venjativa justícia del règim, esdevingué el director de l’editorial Plus Ultra gràcies a la influència d’un altre lligaire amb poder integrat al règim: Joan Ventosa.

Qüestions relacionades amb Vos i jo som autènticament L’altra obra, de la Sra. catalans, pastats d’aquell Rodoreda, és un intent fallit. mateix terrós d’on va sortir el Després, encara, he rebut dues nostre gran Muntaner de novel·les més, que tinc ací Perelada. Som, ademés, mateix. Pere Calders és un gran, racionalistes, realistes, liberals, magnífic escriptor, però trobo tolerants, comprensius: enemics que la seva collonada marítima instintius de totes les cau de les mans, perquè és una nigromàncies que enterboleixen llauna impressionant. Sembla l’esperit dels homes o mentida que pugui existir una enfosqueixen el món. llauna tan ben escrita. aquesta editorial són l’eix de les primeres cartes. Gaziel vol incloure Pla en un antologia de contistes espanyols que estan preparant alhora que fa gestions perquè es parli a Destino dels llibres que ell publica. Pla respon poques vegades, però quan s’hi posa, no perd el temps. “Ignoro l’estat d’esperit de Madrid. A Catalunya, el malestar, la descomposició i el desgavell no tenen pas, del meu record, precedent”. Els foscos quaranta van passant i no sembla que hi hagi manera de retrobar-se un dia a Sant Feliu de Guíxols, el poble d’infantesa de Gaziel on retorna per passar-hi els estius. Perquè ara Gaziel, que més aviat tendia a la misantropia, sí voldria coincidir amb Pla. No és casual. Tot havia canviat. Sobretot en relació a l’elit intel·lectual. Pla, al·lèrgic a la nostàlgia i atent a la recomposició del nou món, havia conquerit una posició d’indiscutible prestigi. “Avui sou l’escriptor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya”. La frase està escrita a la millor carta del llibre. Era l’agraïment privat de Gaziel després de llegir l’article que Pla havia dedicat a Una vila del vuit-cents, el primer llibre català del Gaziel de postguerra. Un article, per cert, reproduït a uns apèndixs sucosíssims, tal vegada més estimulants que les mateixes cartes.

Es van fer amics? Afirmar-ho seria del tot exagerat. El to confiat de Gaziel –un home del món d’ahir– no concorda amb l’atenció respectuosa però més aviat limitada d’un Pla atrafegat i gens pompós, que no sembla que volgués dedicar gaire temps a qui ara descrivia com un mestre. Com a molt Pla li va demanar alguna cosa –les respostes al qüestionari per poder escriure l’homenot sobre el comte de Godó (embrió de Història de La Vanguardia de Gaziel)–, però preferia anar a la seva. Exemple. Aprofitant un malentès típicament barceloní (discrepàncies al jurat del Premi Sant Jordi), tan aviat com va poder Pla va abandonar el jurat on Gaziel volia pasterejar (assumpte que ja podia intuir-se a la biografia de J.B. Cendrós de Genís Sinca). Havia estat només un any, però suficient perquè Pla descartés l’original titulat Colometa presentat per Mercè Rodoreda. “Un intent fallit”, uf, va dir ell. El suïcidi de Cruzet, després, fou el darrer moment de compenetració certa de l’un amb l’altre.

Tal vegada el principal interès de l’epistolari sigui redescobrir l’alt concepte que Gaziel es va fer d’ell mateix, automitificant-se com un cas heroic de puresa moral, civil i intel·lectual. Des de la mateixa posició escriuria Meditacions en el desert. Ara, a la postguerra, en aquest panteó, hi afegia a Pla. A Catalunya els únics homes “que estimem per damunt de tot la veritat” eren ells dos. Ho creia i li deia. Sospito que a Pla, quan ho va llegir, no li va fer ni fred ni calor.