La Vanguardia (Català) - Culturas
Gala, un projecte propi
El MNAC replanteja a la primera mostra que se li dedica en l’àmbit internacional la visió d’una dona controvertida i alhora desconeguda, esposa de Salvador Dalí i Paul Éluard i figura vinculada al surrealisme A Gala Dalí, Gala Éluard o, per començar, Elena Diakonova, nom amb què havia vingut al món el 1894 en una ciutat mitjana de Rússia, li va succeir el que a moltes dones que tenen un perfil tan polièdric que, a força de ser difícil d’aprehendre en les seves múltiples cares, queda reduït gairebé a una de sola. En el seu cas a esposa de i musa per a, primer d’un poeta i després d’un pintor, tots dos de renom, circumstància que va contribuir, de manera buscada o no, a enfosquir el seu. Els últims anys han vist tanmateix com el calidoscopi formava una nova figura, la Gala creadora amb un projecte individual propi. Aquesta és la visió des de la qual el MNAC afronta a partir del 6 de juliol l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol: una figura que es manté dempeus fins i tot en absència dels homes a qui va estar lligada. Una relectura, entre altres aspectes, a partir d’una lectura, valgui la paradoxa i la reiteració, dels escrits de Gala, en especial del seu diari però també de les cartes i papers en què va deixar constància del seu interès i ambició literària. Del seu talent.
Estrella de Diego, comissària d’aquesta mostra, ja va escriure en el pròleg de La vida secreta. Diari inèdit, de Gala Dalí, editat el 2011 per Galàxia Gutenberg, que l’autèntica biografia de Gala no comença a Suïssa, quan va conèixer el que es convertiria en el seu primer marit, Paul Éluard, tal com sempre s’havia establert. Tampoc no es limita a organitzar la vida dels artistes amb qui la va compartir. En el cas de Dalí el pintor va reconèixer el paper, definitiu, imprescindible, de Gala en la seva obra fins al punt d’arribar a firmar els seus quadres com a Gala-Salvador Dalí. Dalí pintava Gala i depenia emocionalment d’ella, també de la seva organització material, però a més confiava en el seu criteri abans que en qualsevol altra cosa: en l’autobiografia Dalí explica la reacció de Gala el 1931, quan va veure acabat el quadre La persistència de la memòria: “Jo mira- va fixament el rostre de Gala i hi vaig veure la inconfusible contracció de la meravella i la sorpresa. Això em va convèncer de l’eficàcia de la meva nova imatge, ja que Gala no s’equivoca mai jutjant l’autenticitat d’un enigma”.
L’exposició Una habitació a Púbol vol revelar una imatge durant anys entrevista en fragments i fa referència en el seu títol a la creació per part de Gala d’un recinte, habitació en un sentit no només físic, únicament per a ella: el castell que li va regalar Dalí el 1969 i al qual aquest només podia accedir mitjançant permís escrit de la seva companya. Allà va ser enterrada després de la seva mort el 1982. Un espai que segons la comissària en un dels interessantíssims textos del catàleg és en realitat un gran objecte, com aquells que va idear o va contribuir a idear amb Éluard i els surrealistes. Una habitació també en el sentit emprat per l’escriptora Virginia Woolf i que adquireix la seva plena vigència en el Diari de Gala, la primera part del qual, els anys d’infantesa a Rússia, mostren el seu creixement en una família nòmada i culta que va establir el seu amor per la literatura. Gràcies a la posició econòmica i interessos del segon marit de la seva mare (el seu pare havia mort), la família es va instal·lar a Moscou i allà la futura Gala va tenir accés a una educació acurada, amb la germana de l’aclamada poetessa Marina Tsvetàieva com a companya.
Anys més tard, Anastàsia Tsvetàieva diria de Gala que “hi havia en ella, potser més que en mi, una certa fredor; una cella que s’aixeca i, arruïnant de sobte tot l’ardor de la reserva, una breu rialla”. Rússia sempre perduraria en l’ànima de Gala, qui en el seu recorregut per l’Europa en guerra del 1916 per reunir-se a París amb Éluard va emprendre un altre