Revisitant Murillo

Cada època busca en les anteriors, molt antigues o més recents, els seus referents i els seus models. Tant per afirmar-se com per revisitar obres, autors i conceptes susceptibles de ser actualitzats. Encara que l’evolució de l’art és una querella generacional permanent i una constant ruptura amb tot l’anterior, també és cert que, d’una manera individual o col·lectiva, es fa la vista enrere, d’alguna manera, per donar-se la raó davant el món. O davant un mateix, que no és poc. Cada vegada que un creador en actiu es posa a treballar té darrere seu tota una història secular que s’ha trobat ja organitzada i en la qual busseja i troba les seves preferències i abeura els seus dubtes.

Març del 1965. Francisco de Zurbarán al Tinell. Tota una revolució. Un esdeveniment cultural i ciutadà però, sobretot, la consagració de Zurbarán com un pintor de primera línia. La vida quieta, el clarobscur de les sotanes i els bodegons, l’innegable misticisme estètic dels seus frares, els bodegons minimalistes i sublims. La pintura límpida de Zurbarán havia quedat fins a cert punt adormida, silent. Els artistes d’El Paso i els informalistes catalans van trobar en Zurbarán un far d’intensa claredat. Un exemple. Als plecs dels seus hàbits veien la pintura nua. El pur art de pintar.

El nou, i sobretot si és un moviment, cerca en l’anterior. Els cubistes en l’art africà; Dalí i Van Gogh en Millet; els hiperrealistes en Vermeer i Caravag-