Paraula de Havel

Pere Arquillué (Terrassa, 1967), com molts actors de la seva generació, va llegir el teatre de Václav Havel quan era molt jove. Els textos del que després seria president de Txecoslovàquia suposaven un compromís amb la paraula que anava molt més enllà de la situació dramàtica plantejada. Però aviat les noves tendències escèniques van anar arraconant en una prestatgeria aquella mena de propostes, en què el llenguatge és el motor de l’acció. Fins que, l’any 2014, una mena de trilogia amb el text que li havia passat Casasampera. Va començar a llegir una rèplica. I ja no va poder parar. “Vaig passar una tarda fantàstica, rient i tornant a entrar en un món molt particular. Les ganes de compartir una tarda així amb el públic és el que m’ha portat a aquest projecte. Em moc per aquest tipus d’intuïcions”, ens explica, mentre assaja amb els actors Joan Carreras, Rosa Gámiz i Josep Julien.

A Audiència, Vanek (alter ego de l’autor) treballa en una fàbrica de cervesa, després d’haver estat apartat de la vida pública (exactament com Havel) pel seu compromís polític. A Vernissatge, el mateix protagonista (Arquillué ha aconseguit enllaçar les dues obres com si es tractés d’una mateixa jornada) visitarà uns amics que volen mostrar-li la nova decoració del seu apartament. En tots dos casos, el personatge intenta no deixar-se arrossegar per l’estultícia i la degradació moral dels seus companys. “Parla d’un tipus molt especial d’incomunicació. D’una idea de la veritat, fins i tot emocional, que va més enllà de l’àmbit polític. Per què estan tan allunyades les classes treballadores dels intel·lectuals? La lluita és la mateixa, però el llenguatge i els canals per combatre la societat repressora semblen no trobar-se”, reflexiona el director.

Les dues obres, ara convertides en un únic espectacle, van ser escrites el 1975. Havel venia d’un període, els anys seixanta, en el qual havia dialogat molt estretament amb el teatre de l’absurd (amb peces com La festa al jardí), i alguna cosa d’això perdura a Audiència i Vernissatge. Per això l’espectador es troba amb una barreja d’estranyament i versemblança que fa tan especial el teatre de l’autor txec. Per a Arquillué, tant en aquest projecte com en la majoria en què ha treballat, el més important és la idea de joc. “És una cosa que em va ensenyar Anna Lizaran. M’agrada treballar des de l’alegria. El teatre és això, pot ser divertit o dur, fins i tot fosc, però no deixa de ser mai un joc. I Havel ho té molt clar”, afirma l’actor.

“El fet teatral neix d’un conflicte. Però aquí el problema no està en qui salva qui o qui es queda amb què, sinó que està en el codi. Els personatges estan parlant en registres diferents. El teatre de Havel té un cert punt salvatge”, argumenta Arquillué. Sens dubte, l’humor (un humor molt particular, que no és sarcasme ni ironia, i que és les dues coses alhora) és una de les claus de la proposta. “L’humor també suposa un codi, entre l’espectador i Havel, que, sense trencar la quarta paret, busca la complicitat del públic”.

“Vanek són uns ulls que miren. Però no converteix els altres en els dolents de la història. No abandona els personatges. Els dona la part de raó que els pertany”, defensa Arquillué. I és que el dramaturg txec, un dels protagonistes de la primavera de Praga, i de la revolució de vellut, no jutja moralment les diferents veus que comparteixen escenari. L’ara director ha po-