L’home que va canviar l’estiu

La transició (avui impugnada per alguns dels seus nets amb eslògans edípics i escassos arguments) va ser una factoria d’imatges, paraules i símbols superestructurals de primer ordre. Des del descobriment de l’erotisme a la consciència de la utilitat de les perruques (gràcies a Carrillo), passant per la movida madrilenya, l’hedonisme gastronòmic o l’hàbit de dir cony abans o després d’exigir silenci en un parlament o en una taverna. Ara bé, al fabulós magma resultant i vastament disseminat pel sòl patri, no tot valia igual ni tampoc responia a un únic propòsit. Dit d’una altra manera, no tot va ser legitimació o mercadotècnia. En més d’un cas les preferències populars van arribar a manifestar-se amb certa autonomia. El ciclisme podria ser-ne un bon exemple. El 1983 el ciclisme a Espanya era un esport a anys llum del fervor pel futbol. Tenia fidels seguidors i se sabia de l’existència d’un passat digne i gairebé sense asfaltar protagonitzat per individus agonístics de pell cremada capaços d’ascendir en solitud interminables colls alpins. Però no era una activitat àmpliament popular i, a les portes del segle XXI, només dos espanyols havien aconseguit guanyar el Tour de França: Bahamontes l’any 1959 i Ocaña el 1973. Tot començaria a canviar el mes de juliol d’aquell 1983, quan un suposadament temerari equip Reynolds (dirigit per un dels homes més assenyats del món, José Miguel Echavarri) va decidir participar en la Gran Boucle i trencar amb els clixés vigents fins aleshores mitjançant la perícia escaladora d’Ángel Arroyo i un tal Perico Delgado. Arroyo va acabar la cursa segon, després de Fignon, i Delgado va optar a la victòria fins que una desinflada als Alps va posar fi al seu somni de debutant. Va ser llavors quan Perico es va introduir en la memòria popular i sentimental hispànica, no només per la seva traça esportiva sinó també pel seu peculiar caràcter, exhibit després de la gran etapa pirinenca en la qual va ocupar un més que meritori segon lloc. Aquell dia, tot just creuar la línia de meta de Luchon, Perico –segovià, 23 anys, rostre pueril i marcat pel sol i l’esforç– va esperar que els periodistes espanyols s’apinyessin al seu voltant per esbroncar-los per com estaven tractant el seu equip. Més d’un va al·lucinar.

El mite del periquisme va continuar forjant-se a foc lent el 1984, any en què Delgado va arribar a ser líder de la Vuelta (una altra desinflada va acabar per descartar-lo) i es va deixar veure ja sense sorpreses en el Tour, fins que a causa d’una caiguda als Alps es va trencar la clavícula i no va poder arribar a París. Perico i incident (de qualsevol tipus) van començar a constituir gairebé una sinonímia. L’any 1985 el genial corredor de Segòvia va guanyar la Vuelta a Espanya a Robert Millar (un altre gran ciclista de biografia singular: el 2003 l’escocès va canviar de sexe i va passar a dir-se Philippa York) d’una manera surrealista que avui la tirania de la tècnica (les orelleres) impediria completament. I el 1986, després d’una Vuelta mediocre, va disputar el Tour i, de nou als Alps, va haver d’abandonar la cursa després de la sobtada mort de la seva mare.

La consagració definitiva del periquisme va tenir lloc el juliol del 1987, durant una de les edicions més boniques del Tour de França posteriors al mitificat Maig del 68. Delgado va lluitar per la victòria contra el murri irlandès Stephen Roche fins a les portes de París, on va arribar derrotat però amb un somriure franc i subjugador. Hi ha qui diu que el Congrés dels Diputats es va tancar perquè ses senyories poguessin