Un monument a Geòrgia

Les lletres georgianes ja tenen la seva gran novel·la. Potser el lletraferit més docte sàpiga citar Lado Asatiani o Mukhran Machavariani, glòries indiscutibles, però, ai, tots dos són poetes. Ha hagut de ser Nino Haratischwili (Tbilissi, 1983) una dona de trenta-cinc anys amb formació en dramatúrgia que, en llengua alemanya, hagi donat a conèixer al món la convulsa història recent del seu país en una novel·la titànica en tots els aspectes: mil pàgines, supervendes a Alemanya –100.000 exemplars–, guanyadora de premis de prestigi com l’Anne Seghers o el Bertolt Brecht, triada novel·la de l’any per Der Spiegel i Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung , i, el que és més complicat per a una obra en la llengua de Goethe, en via de compta amb una recepta de xocolata de propietats gairebé màgiques. Parlem d’un honorable fulletó on se succeeixen els amors desgraciats, les morts tràgiques, els somnis truncats, els pecats que els pares lleguen als fills, les traïcions imperdonables, les picabaralles i ferides que no desapareixen, en què la pena i la culpa s’escampen, hi pul·lulen rufians de manual i el ballet salva vides. Concebuda com una carta prolixa, catàrtica i en alguns moments grandiloqüent d’una tia (Niza) a la seva neboda (Brilka), els avatars del clan es disseminen per Viena, Berlín, Moscou i Tbilissi, i competeixen en fonament melodramàtic amb la trajectòria del seu país, marcat pel funest jou soviètic. Molt més Isabel Allende que García Márquez, cor que estil, sobresurt pel seu ingent treball de documentació i per la configuració d’un dramatis personae que clama a crits una superproducció televisiva a escala internacional.

Tercera novel·la de l’autora, com que està dedicada als seus progenitors i a la seva àvia és inevitable començar per preguntar-se quant hi ha de la seva pròpia tribu en aquest aclaparador fresc humà. “Els meus pares adoraven els llibres, eren uns lectors àvids, però no podien competir amb l’amor que la meva àvia els hi professava –respon l’autora per correu electrònic des d’Hamburg–. Va ser ella qui em va introduir en el món de la literatura. Però

no és una obra autobiogràfica, no vaig recórrer a la meva pròpia família mentre l’escrivia, si bé lògicament s’hi inclouen sentiments i conflictes als quals no escapen els llaços de sang”. L’eterna pregunta de com es reparteixen el grau de responsabilitat en la sort que ens oferirà l’existència d’una banda el caràcter que ens ve de sèrie i de l’altra les circumstàncies

Configura un dramatis personae ideal per a una superproducció televisiva a escala internacional

històriques que ens envolten és un dels temes centrals del llibre. “Explorar-ho no va ser el motiu que em va impulsar a abordar la novel·la sinó que va anar guanyant pes a mesura que hi avançava. Al principi la meva intenció no anava més enllà de retratar Geòrgia durant els anys noranta del segle XX a través dels ulls d’una família. Atès que vaig créixer durant aquest període, em va causar un impacte enorme. Van ser temps particularment cruels, just després de la perestroika, en els quals van abundar les guerres civils i els problemes socials i econòmics. Un cop la novel·la va començar a agafar vol, vaig trobar que resultaria impossible descriure-li i fer-li entendre al lector en alemany tot el caos que els van definir. Ni tan sols jo no era capaç de comprendre els motius