La Vanguardia (Català) - Culturas
Relats de nàufrags
Marcos Giralt Torrente (Madrid, 1968) es va donar a conèixer amb París (1999), premi Herralde de Novel·la, una original proposta, nova en la nostra narrativa. Va ser unànimement aclamat amb Tiempo de vida (2010), entorn de la relació amb el seu pare, el pintor Juan Giralt, un relat biogràfic però coherent amb un univers que es va iniciar amb la seva col·lecció de contes Entiéndanme (1995). Ara torna amb una altra col·lecció de contes, Mudar de piel, per trencar set anys de silenci després dels relats de El final del amor (2011), en qui ha fet del silenci una norma de vida, fet que explica el caràcter monologant de la seva escriptura però molt comunicatiu.
Una anàlisi psicològica en què el que interessa és la turmentada vida interior dels personatges, les relacions complexes, les parelles en crisi, l’adulteri, la desafecció i, molt especialment, la família: “No conocemos a nadie hasta que no conocemos a la familia”, ens diu a El final del amor. Un món interior que no nega l’existència d’una trama, amb “la sensación de que algo revelador terminaría por ocurrir”, apunta al mateix llibre. En el primer relat de Mudar de piel (un títol que em recorda massa a Cambio de piel, de Carlos Fuentes), Lucía y yo, apareixen dos germans marcats per la mort de la mare. L’estreta unió que senten i que necessiten es veu constantment amenaçada per la presència de les diferents amants del pare. Fins que l’aparició de Clara Hamilton en lloc de separar-los els uneix més que mai. Una història que es reforça amb la pel·lícula de Mankiewicz Tot sobre Eva, “la más temible representación, por secreta y perversa, del mal que nos obsesionaba”. El cinema i la literatura són sempre presents sense que siguin uns contes culturalistes. Ells són els que intensifiquen i il·lustren els conflictes dels personatges, com en Rebeca o Jane Eyre, “jóvenes solitarias, torreones, hermanos: nada diferente de nuestro alimento habitual”.
No és la meva intenció subratllar els contes que considero millors: li toca al lector decidirho. Sí assenyalar els més representatius que poden ser, alhora, els més impactants. Així, Rendijas, islas: més enllà del pare i de la seva frenètica activitat amatòria hi ha la brillant escena de la visita a la casa del cosí del seu pare, on en una zona tancada hi ha un lleó i una lleona i a l’estany un cocodril, per acabar la visita banyant-se tots despullats. Però més enllà dels descobriments del dia són el drama del buit, una solitud que reapareix en tants relats i que no és recurrent perquè cada un d’ells està vist des d’una altra perspectiva, des d’una altra narració. Impactant pel que té de dramàtic és Sombras que reverberan, una història de dues degradacions: l’alzheimer del pare, fidel i dramàticament narrat, dolorós per als que tenim a algú proper amb aquesta malaltia, i la relació entre la Julia, el seu marit i el seu germà. Traición, on de nou, com és freqüent, la narració es bifurca. Les relacions familiars surten del cercle tancat per comentar una traïció. És un relat molt diferent de la resta, i ja només per això val la pena esmentar-lo. D’altra banda, Preservar mejor el recuerdo és el més obertament psicològic. I el relat que tanca el llibre, Baker y margaritas, en el qual ens acompanya el trompetista Chet Baker en un relat agitat, ple de sorpreses i amb un humor que no apareix a la resta del llibre.
Mudar de piel es llegeix amb el mateix interès amb què llegim sempre Giralt Torrente. Que és molt i mai massa.
A ‘Baker y margaritas’ apareix el trompetista Chet Baker en un relat agitat, ple de sorpreses i humor