El viatge d’anada i tornada

Pablo Aranda (Màlaga, 1968) és un escriptor d’enorme versatilitat, en què la prolixa temàtica de les seves narracions sol desembocar en una silva de lliçó diversa de clara vocació didàctica. Si a això afegim la capacitat mimètica amb què sol dotar els seus personatges, això que ara anomenem “empatia narrativa”, no és estrany que en cada llibre nou el seu nom s’associï a aquesta nova manera d’entendre el fet literari, quan els gèneres es difuminen en nom d’una efectivitat narrativa que tendeix a la identificació amb l’imaginari públic lector. En certa manera seria la forma més genuïna que adopta avui dia la novel·la de preocupació social: la política ha donat pas a horitzons més quotidians que busquen solucions basades en elements més tangibles, més reals, on l’utòpic, en cas de produir-se, abandona el caire col·lectiu per buscar una redempció personal. Aranda, per exemple, és un escriptor que, a part de dedicar-se a la literatura, com a educador de grups especialment problemàtics, va estar treballant alguns anys amb malalts mentals i també com a educador de menors que complien condemnes en règim obert.

És probable que la mimesi a què ens referíem provingui de la seva experiència amb aquests grups, però el cert és que llibres com La otra ciudad, la seva primera novel·la, a la qual van seguir Ucrania, Los soldados, El protegido o aquesta que aquí ens ocupa, La distancia, continuen amb absoluta fidelitat la

GETTY Un racó de la Medina de Tànger Pablo Aranda La distancia