La Vanguardia (Català) - Culturas
La llegenda negra
Pocs politòlegs nostrats tenen un currículum tan potent com Josep M. Colomer (1949). Professor als Estats Units, membre de diverses acadèmies internacionals, autor d’obres premiades o traduïdes a banda d’haver escrit desenes de publicacions a revistes especialitzades. I ara, després d’haver atresorat saber i prestigi, repensa el país en l’horitzó europeu a partir d’una hipòtesi de llarga durada que arrenca el 1492 i que per dirho finament és demolidora. “La història política de l’Espanya moderna”, sosté Colomer a l’arrencada del seu darrer assaig, podria sintetitzar-se amb aquest encadenament de sentències condemnatòries: “Un imperi ruïnós va fer un estat feble, el qual va construir una nació incompleta, que sustenta una democràcia minoritària”. La justificació d’aquesta caracterització implacable es desenvolupa, una a una, als quatre capítols que estructuren el conjunt.
L’imperi va ser una ruïna perquè l’empresa sobrepassava la capacitat d’un govern pobre com ho era l’espanyol, que per tal de costejar l’esmentada quimera va fer de la fallida la seva forma de vida. Aquell hàbit es va convertir en una inèrcia i el preu d’aquella inèrcia va ser que el somni imperitadà al va impossibilitar la construcció d’un estat modern eficient, frenat per vells problemes –exèrcit, església, corrupció, despolitització– que no s’han resolt compassant-se amb el ritme dels grans estats democràtics fins avui. “L’Estat central espanyol actual no és el que era ni el que podria haver estat i no va ser. Actualment, l’Estat es basa en una gran bombolla financera i administrativa”. El consentiment de la ciutadania amb aquest Estat, que històricament s’ha produït a través de la identitat nacional compartida, també sofreix una avaria endèmica en el nostre cas. “Els espanyols tenen una afecció a la nació més baixa que els ciutadans de tots els estats democràtics d’Europa”. I per rematar, arribant fins al present, el nostre Estat només ha estat capaç de malgirbar una democràcia de qualitat no gaire alta i en alguns aspectes més aviat baixa.
Davant aquest diagnòstic la decisió més assenyada per a un ciu- crec que hauria de ser l’emigració. Adéu Espanya. Però el llibre no ve acompanyat d’una targeta d’embarcament. Com pair la història d’aquesta frustració?
Escrit des de la posició d’un politòleg que pensa el món d’avui, la meva sensació és que a la fi el relat de Colomer enllaça amb la tradició del regeneracionisme liberal que combatia la llegenda negra apostant per la modernitat. Encara que l’argumentari sigui històric, el missatge del llibre és ideològic i llegit així, més com un assaig que no com una investigació, diria que podria haver-lo firmat el jove Ortega y Gasset més desfermat contra el sistema decrèpit de la Restauració. Sospito que, malgrat la condemna a perpetuïtat que travessa de cap a cap, el seu objectiu és proposar una via de fugida davant el marasme institucional accentuat per la gran regressió. Tota vegada que és un Estat imperfecte, però a integrat en un procés de superació dels vells estats, s’ha de fer una nova Transició. No interna, perquè poc pot fer-se, sinó externa: l’horitzó, per a Colomer, només pot ser Europa.
El somni imperial va impossibilitar la construcció d’un Estat modern eficient