La Vanguardia (Català) - Culturas
Del postpunk al britpop
En paral·lel a moltes de les històries que s’expliquen als llibres d’Eshun i Blánquez (veure articles adjunts), altres músiques van fer el seu camí i van deixar la seva empremta fins al present. Per exemple, unes quantes bandes britàniques que, hereves del rock, el pop i el punk, van ser protagonistes en les últimes dècades del segle XX. Joy Division va ser un d’aquests grups, d’existència breu però decisiva, amb una influència que sembla que encara perdura. Només dos discos publicats –Unknown pleasures (1979) i Closer (1980)– i el suïcidi del seu lletrista i cantant, Ian Curtis, van convertir-los en el més semblant a un grup de culte entre els seus militants seguidors.
El llibre Placeres y desórdenes és una compilació de textos que abunden en l’anàlisi d’aquella mitomania, no tant la biografia d’un grup de rock com un intent d’ajudar a comprendre el perquè de la seva repercussió i els elements que l’envolten. Amb aportacions internacionals, com les de Jon Savage o el recentment desaparegut Mark Fisher, i altres de locals entre les quals hi ha periodistes, escriptors, músics o filòsofs, amb noms com Eloy Fernández Porta o Antonio Arias. Un conjunt del qual també es poden extreure idees sobre temes com la relació entre discapacitat i creació artística o la transformació de la discapacitat en autenticitat i la seva manipulació comercial.
Hi ha una línia en la música pop britànica que porta des del postpunk –i grups com Joy Division– fins a les bandes que van protagonitzar l’anomenat britpop i que coincideix amb els anys del govern conservador de Margaret Thatcher. Uns anys de convulsions, desencís i crisi per a les classes treballadores que, d’una manera o altra, havien de reflectir-se en la música. Són aquests els anys que a Mañanas negras como el carbón retrata Brett Anderson, el líder d’uns Suede que van aconseguir triomfar ja als anys noranta. Unes memòries d’infantesa i d’adolescència que s’aturen just abans que el grup assolís l’èxit, i és precisament aquest el seu principal valor, submergir-se en el retrat d’aquell temps de cocció del camí de la fama en lloc de repassar la sovint avorrida –per repetitiva– peripècia d’un músic al cim del seu triomf. Millor assistir al relat de la relació amb un pare obsessionat amb Liszt en un suburbi anglès que no pas escoltar els detalls d’unes sessions d’enregistrament discogràfic. Amb tot, encara que es presenta com “un llibre sobre el fracàs”, posa en relleu la personalitat d’un artista segur d’ell mateix i de les seves possibilitats.