DOBLES PARELLES DEL SEGLE XV

Una novel·la atribuïda a un monjo sobre un embolic amorós entre dues parelles vinculades per lligams familiars configura la segona aportació rellevant del segle XV al terreny que ens ocupa.

El savi Martí de Riquer alertava en un article del 1956 de l’existència, a la Biblioteca de Catalunya, del manuscrit de Triste deleytaçión. Encara que algun erudit anterior ja l’havia citat, Riquer l’estudia a fons, dona com a probables dates de redacció les que transcorren entre el 1458 i el 1467 i avança el nom de l’autor. El llibre, assenyala, presenta un real interès literari i és, sense cap dubte, una de les primeres manifestacions de la prosa en castellà per part d’autors catalans.

Com si d’una novel·la de Joseph Conrad es tractés, Triste deleytaçión s’inicia amb el testimoniatge d’un testimoni que situa la doble història amorosa que començarà, ocorreguda el 1448 entre una dama jove virtuosa i un amic galant, per una part, i entre la madrastra de la dama i un altre cavaller —confident del galant—, per l’altra.

Les relacions entre aquestes dues parelles van vent en popa, amb els alts i baixos de rigor en el gènere de novel·la sentimental de l’època, tot això adornat amb diàlegs sentenciosos entre la Raó i la Voluntat. Fins que, arran d’una estada dels protagonistes al camp, el pare de la jove —i marit de la dama— s’assabenta de l’assumpte, mata la seva dona, ho intenta amb l’amant d’ella i tanca la seva filla en un convent.

El galant, turmentat pel pes del destí, pateix l’indicible i emprèn un viatge oníric al més-enllà, on es troba amb personatges bíblics i mitològics com Samsó, Hèrcules i Jà- son. En aquesta segona part, al llarg d’una història secundària intercalada, apareixen al·lusions a Mallorca i Barcelona. Es parla d’un famós amant català anomenat Oliver, i d’un perseguidor anomenat mossèn Castell. També inclou un poema –un lai– en llengua catalana.

El manuscrit no es va publicar fins als anys vuitanta del segle XX, quan va gaudir de dues edicions successives, una a l’editorial de la Universitat de Georgetown (EUA), una altra a la Universitat de Morón (Argentina). E. Michael Gerli, responsable de la primera, assenyala que, encara que escrit en castellà, el llibre és fidel a les arrels catalanes per la seva recuperació del paper de la Fortuna en els assumptes de l’amor i les vides humanes, que remeten a Bernat Metge. Destaca també la seva originalitat dins del gènere llavors en auge de la novel·la sentimental, perquè aporta elements irònics i humorístics que dinamiten les seves convencions literàries.

Regula Rohlan de Langbehn, editora de la segona, assenyala possibles influències del Llibre de les dones, de Francesc Eiximenis, pel que respecta a la llibertat de moviments de les protagonistes, més pròpia de les senyores de l’alta burgesia catalana que de l’aristocràcia castellana. Per a ella no hi ha dubte que sigui obra d’un català, “pel castellà matusser del text, i el fet que algunes de les seves anomalies siguin catalanismes”.

I l’autor? Aquests dos editors no discuteixen l’atribució de Riquer, que assenyala el poc conegut clergue fra Artal de Claramunt, comanador de La Guàrdia, per dues raons: les seves inicials concorden amb les que figuren en el sobreescrit del text. I el blasó del personatge central de la novel·la coincideix amb el dels Claramunt. Però no es conserven textos del frare amb què comparar la novel·la per acabar de certificar-ho.

EL MISOGIN

Pere Torroella, o Pedro Torrellas, nascut a l’Empordà cap al 1420 —potser a la Bisbal o a Torroella de Montgrí—, d’origen noble, va ser un poeta militar i cortesà.

Es va formar a la cort de Navarra, on va estar al servei del rei Joan, germà d’Alfons el Magnànim (a qui acabaria succeint en la Corona aragonesa), i va fer una bona relació amb el seu fill Carlos, príncep de Viana. Torroella el va acompanyar com a majordom fins i tot quan Carlos va decidir rebel·lar-se contra el seu pare, ja rei d’Aragó, encapçalant les reivindicacions institucionals catalanes. Després del fracàs del príncep —que va acabar empresonat i va tenir una mort misteriosa—, Torroella va tornar, pel que sembla sense problemes, al servei del progenitor.