EL TURMENTAT

De Francisco de Moner y de Baturell, nascut a Perpinyà el 1463, se sap que va ser patge de Joan II, en la cort del qual probablement va coincidir amb Torroella, i que va servir després a Barcelona al duc de Cardona. En aquesta època “amó a una señora de su tierra, con tanta verdad, que basta para descargo de las liviandades que suelen traer los amores” segons el testimoni del seu cosí Miquel Berenguer de Barutell, que es va ocupar d’editar pòstumament la seva obra. No devien de ser amors afortunats, ja que, després de clavar una bufetada a un rival en els seus favors, va acabar a la presó. Als vint-i-vuit anys Francisco Moner es va ordenar franciscà, ingressant en un convent de Lleida, i va morir de forma poc explicada l’any clau del 1492 –Cristòfor Colom devia estar arribant a Amèrica–, abans de complir els trenta.

Autor bilingüe com Torroella, a la seva producció en castellà destaca l’al·legoria, en prosa i vers, La noche. L’escriptor està sol al palau dels comtes de Cardona i per la seva ànima circulen “los pensamientos más tristes”.

Surt al camp, cau per un barranc; extraviat, va a parar “delante una maraviloza fortaleza en una montaya muy alta”. Allà trobarà la dama Costumbre i reflexionarà sobre la Discòrdia, l’Amistat, la Fortuna i la Fama; també sobre les passions que empenyen l’ésser humà, les del bé convenible (amor, desig, delectança) i les del mal esquivable (odi, avorriment, tristesa).

Tot això “en una trajectòria ambigua d’ascens i descens, d’enlairament i caiguda”, en paraules del professor Cocozzella, per a qui el text és fortament revelador d’una crisi de consciència, i està marcat per la psicologia de l’angoixa. L’obra, emfatitza Cocozzella, “d’un autor genial”.

En l’edició duta a terme al segle XIX per un altre parent (o més ben dit descendent, suposem que col·lateral), Joaquín Manuel de Moner, les composicions en castellà ocupen 230 pàgines, i les catalanes 70, constituint, segons el compilador, “un document justificatiu de la història de les dues literatures”. El jove poeta intimista i delicat ens deixa composicions com “Y dame la mayor tristeza”: