La Vanguardia (Català) - Culturas
Una jornada particular del 92
Una novel·la sobre Barcelona 92: quina cosa tan difícil de fer. Núria Cadenes (Barcelona, 1970) se n’ha sortit i, ja ho podem dir, Secundaris és un gran llibre, juntament amb Els vulnerables de Julià de Jòdar, amb la qual té un lligam directe, una de les perles que ens deixa Comanegra amb la sèrie de novel·les Matar el monstre: set relats sobre set èpoques de Barcelona, connectats pel mite del Prometeu modern, el Frankenstein de Mary Wollstonecraft Shelley, que ara fa dos-cents anys i dóna peu a tota mena de relectures i recreacions en clau contemporània. La novel·la de Núria Cadenes s’ajusta tant a la idea de base que ni tan sols caldria que hi hagués cap al·lusió a Frankenstein (hi surt, de passada, i no hi fa cap mal). La novel·la destripa Olímpica, llançadors de javenlina, karateques, nedadors. “Suarsenègueeer!” En aquella època, Cadenes era a la presó, acusada d’un delicte de terrorisme del qual va ser exculpada el 2006. Les pàgines de la presó són boníssimes. També ho són les pàgines que dedica al Turó de la Peira, que és el seu paisatge d’infantesa. L’altra escena, que m’ha fet pensar en el Jòdar que fa la crítica de la realitat quotidiana, descriu un home amb crosses que puja al metro a l’estació de Sagrera. Ningú no es mou del seient,¡iaixòqueéseldiaques’inauguren els Jocs Paralímpics! Sergi, que és el Marcelo Mastroianni de Secundaris, cedeix la cadira, mira desafiant l’altra gent del vagó i –ho remata Cadenes– s’agafa a la barra metàl·lica de la plataforma, com un Sant Jordi que fa guàrdia aguantant la llança.
L’ambient del bar, l’ambient de l’escola de monges (amb la monja diferent, perquè toca la guitarra), el campament de les desferres de Can Tunis, el parc infantil, l’hospital. Hi ha una quantitat atabaladora de coses interessants en aquesta novel·la. Ungranretratdegentsenzilla.