Avions que no són per volar

Poc després dels atemptats de l’11-S, Robert Saladrigas va publicar La llibreta groga (2004) amb un simbolisme semblant al d’El cel no és per a tothom, la novel·la de Marta Rojals (Palma d’Ebre, 1975) que ha estat una de les grans novetats d’aquest setembre. Com que aquest diari la va entrevistar dos cops quan va sortir, he pogut llegir el llibre sense aquella pressió de ser el primer que en parla. La novel·la té molt contingut, toca molts temes, planteja moltes preguntes i val la pena aturar-s’hi una mica. Com en el cas de Saladrigas i, deu anys abans, de Daniele del Giudice a Staccando l’ombra da terra (1994), El cel no és per a tothom fa servir un correlat aeri. La nostra cultura és una cultura nàutica. Tothom ha anat en barca, té un amic pescador i sap què és un lluç de palangre. La literatura occidental està plena de navegacions i viatges, de naufragis i illes desertes. Del Giudice, Saladrigas i Rojals passen de l’aigua a l’aire, de la mar al cel.

És un pas que actualitza i que complica, perquè hi introdueix el laboratori. Cal estar informat de què fan els pilots, què estudien les hostesses, què pot passar si falla el tren d’aterratge. A El cel no és per a tothom aquesta trama està molt ben dibuixada. El pare havia estat a Aviació, a Saragossa, però no va poder seguir la seva vocació i l’ha projectat en el modelisme. Té una habitació –una mena de cambra de les nines villalonguiana– on es dedica a construir avions que no són per volar, avions de la guerra, sobretot.

Carles Soldevila, en un conte dels anys trenta, va explicar el drama de dues amigues: l’una es concertista de piano i l’altra fa de senyora d’un senyor. Doncs bé: Marta Rojals projecta aquest joc de dualitats a tota una família. El pare és un ocell ferit a les ales, obligat a fer feines terrenals: muntar bolígrafs, rentar caps i escombrar la perruqueria de la dona. Les dues germanes bessones, l’una és hostessa i arribarà a fer de copilot: vola. L’altra és una noia que té una joventut apassionada i indecisa, és quedarà aferrada a terra. I enmig, hi ha el germà petit, que li agraden les motos, que pren drogues, que vol ser cuiner. Sota l’aparença de novel·la realista, El cel no és per a tothom és una novel·la simbòlica i psicològica amb personatges que són persones, diàlegs que funcionen de meravella, i una trama mínima, que permet anar disparant tots els ressorts narratius. La filla de l’Eva, l’Ona, ha desaparegut, diu que està embarassada d’un xicot magrebí. La mare demana ajut a la germana, amb qui fa anys que no es parla.

El relat es construeix sobre una doble seqüència. D’una banda, els dies que van des de la desaparició de la noia fins al desenllaç final. De l’altra, hi ha un relat de trenta o quaranta anys, al començament els tres germans són petits. Anem seguint-ne la vida: l’adolescència, la joventut, la relació amb els veïns rics, la maduresa, els fills. Té molta traça, Rojals, a fernos entrar en aquests mons d’abans. Ja ho havia demostrat al començament de Primavera, estiu, etcètera.

Hi ha molt pocs autors capaços d’escriure un llibre amb tanta densitat humana, amb una dicció tan natural, que explica tantes coses. M’agradaria, però, llançar dues qüestions. L’extensió: en el món d’avui les sèries substitueixen les pel·lícules. Però no estic segur que aquest model de narració extensiva funcioni tan bé en la ficció llegida com en les pantalles. La narració sintètica i la novel·la de dues-centes pàgines són èxits de la història de la cultura. Les novel·les que triomfen darrerament fan pensar en els algoritmes de Facebook: novel·les de dones de quaranta anys per a lectores de quaranta anys (Baltasar, Orriols, les primeres de Rojals). El cel no és per a tothom és una novel·la amb moltes centralitats, on no et pots identificar amb cap personatge. S’introdueix en el cor de les passions humanes i de les relacions socials: no és una novel·la d’Alícia davant del mirall. Són coses que he pensat mentre llegia, peròésellectorquitél’últimaparaula.

Hi ha molt pocs autors capaços d’escriure un llibre amb tanta densitat humana i amb una dicció tan natural