La Vanguardia (Català) - Culturas
Els punts sobre les is
Tota l’obra de Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) gira amb extraordinària coherència entorn de quatre aspectes clau que bé podríem anomenar quatre passions: la fidelitat a la seva ciutat natal, el periodisme, la gestió cultural i la defensa oberta del best-seller o, per ser més precisos, de les obres de qualitat capaces d’una àmplia difusió. Provinent d’una família d’historiadors i periodistes, llicenciat en Història i becari Fulbright a la Universitat de Boston, va ser cap de Cultura del Correo Catalán i redactor en cap del Noticiero Universal. Avui és el coordinador de l’unànimement elogiat suplede ment Cultura/s La Vanguardia. Comissari d’exposicions de pintura i autor d’una monografia dedicada al pintor Miquel Barceló (1984), mereixen especial menció Pasando página. Autores y editores de la España democrática (2003), Crónicas culturales (2004) i Paseos por la Barcelona literaria (2015), en col·laboració amb Sergi Doria. Als cinquanta-tres anys va sorprendre tothom amb la seva novel·la Una heredera de Barcelona, saga familiar que forma part del que podem considerar una trilogia que es completa amb la guanyadora del premi Nadal 2013, Estaba en el aire i amb El informe Casabona (2017).
Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano no és més que una prolongació, podríem dir una conseqüència, d’aquesta rica trajectòria. Amb una novetat: és el treball d’un autèntic investigador, amb una bibliografia aclaparadora, completíssima, amb una especial presència de Jordi Rubió i Balaguer, Martí de Riquer i el mateix Vila-Sanjuán.
La idea del llibre sorgeix d’una trobada amb Jordi Pujol en la qual li pregunta quines són les seves lectures. El noble i insigne patriota només cita autors en català, i l’entrevistador li recorda que Eduardo Mendoza acaba de publicar Una comedia ligera. “No és el mateix”, li contesta Pujol. I és llavors quan VilaSanjuán comença a donar-li voltes a aquesta frase i pensa: “La tradició catalana en castellà no era tan bona com l’altra? No era tan catalana? Pertanyia a una segona categoria?”. La contundent resposta la trobem a Otra Cataluña. Un llibre escrit des del seny i l’equanimitat, sense el mínim afany polèmic, i on les dues liteestan ratures sempre presents, no per negar-se l’una a l’altra sinó per afirmar-se, coincidint amb la presidenta de l’Asociació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats: no es tracta d’una competició, “aquí s’ha de tornar a posar en valor això de llegir”. I realment, el catàleg d’obres que es comenten convida a la lectura. L’estudi està dividit en tres parts. La primera és la més il·luminadora, la que aclareix aspectes poc coneguts o desconeguts. La de la literatura catalana que neix al segle XI i viu el seu període d’esplendor entre els segles XII i XV. És la part més àrida perquè obliga a una rigorosa investigació i a situar-nos en un marc històric, així com a presenautors tar i obres que no solen ser familiars. Entre els quals la Triste deleytación, del segle XV, que per Riquer “presenta un real interès literari i és, sens dubte, una de les primeres manifestacions de la prosa en castellà per part d’autors catalans”. I és així com arribem a Juan Bosque cán, “introdueix en la poesia en llengua castellana l’esperit del Renaixement”, com el trobem en Estefania de Requesens, “un testimoni femení pioner” amb la llarga correspondència amb la seva mare, redactada en un català ple de castellanismes, o les escrites al seu fill, en castellà. Al llarg de tot el llibre Vila-Sanjuán no es limita als creadors sinó que comenta tot el que està relacionat amb el món cultural, des de les impremtes i editorials fins a la música pop. En aquesta primera part destaquen l’apartat dedicat a Barcelona com “una de les ciutats del món que tenen una història editorial més llarga i continuada”, la figura d’Ignasi de Loiola o les reflexives Centellas de varios conceptos, con los avisos de un amigo, de Joaquín Setantí, ja al segle XVII, i sense oblidar les grans cròniques.
La segona part, que inclou del 1701 al 1900, és molt més distesa i l’autor intervé d’una manera més directa. Fa referència a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual ell és membre i que reapareixerà al llarg de tot l’estudi, i es dona un tret cada vegada més accentuat: la projecció de determinada època en l’actualitat, com la referència al Victus d’Albert Sánchez Piñol o a qui va ser catedràtic de Metafísica a la UB Francisco Canals. Es parla de la premsa catalana principalment escrita en castellà, que inclou La Vanguardia i el Diario de Barcelona, amb la presència determinant de Jaime Balmes i la publicació dels poemes en català de Rubió i Ors sota el pseudònim Lo Gayter del Llobregat .La Renaixença ocupa naturalment un espai central, per destacar el poema d’Aribau, Oda a la pàtria.
La tercera part, del 1901 al 2018, és la que es pot prestar a més polèmica, perquè tots tenim al cap autors que
“La tradició catalana en castellà no era tan bona com l’altra? Pertanyia a una segona categoria?” L’autor hereta de Riquer precisament la seva capacitat de donar vida al passat i convertir-la en present
no apareixen aquí. Però absències i presències estan totalment justificades per oferir un panorama completíssim i amb una enorme capacitat de síntesi, més necessària que mai. Personalment, ha estat com llegir una crònica de tot el que he viscut, i d’una manera molt atractiva. Part d’aquesta història és la meva, que em vaig educar amb tot el Summa Artis de Pijoan i, per descomptat, amb el magisteri de Martí de Riquer amb, en paraules de José Manuel Blecua, el seu positivisme màgic. I aquí apareixen tantes persones properes a mi, des d’Ana María Matute, Luis Romero o Julio Manegat fins a Enrique VilaMatas. Vila-Sanjuán ha heretat de Riquer precisament la seva capacitat de donar vida al passat i convertir-la en present, en una cosa profundamentnostra.