Ernest Lluch i la cultura

Explica Joan Esculies a la biografia Ernest Lluch, vida d’un intel·lectual agitador que un dels primers actes de Lluch com a ministre de Sanitat va ser... una convocatòria cultural. L’11 de desembre del 1982, l’integrant del gabinet de Felipe González va assistir a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa. Allà, després que un grup d’independentistes l’insultés amb crits de “loapista”, “feixista” i “ves-te’n a Madrid” –hi ha coses que venen de lluny i que ja no sabem si tindran remei– va recordar que havia lluitat molts anys per la democràcia i la cultura catalana, i va exposar que “som molts, o alguns, que creiem que Catalunya té la seva llengua de la qual no es pot prescindir. Que cal treballar aferrissadament per ella, però que al mateix temps hem d’entendre Catalunya en tot el que és el seu conjunt, en què és tota la seva existència real”.

En aquell discurs citava Salvador Espriu, que dies més tard li enviava en agraïment tres poemes copiats de pròpia mà: Les paraules, Dreçat en el ponent i Cançó de bressol. Segons Esculies, Espriu era el poeta favorit del polític des de l’edició de La pell de brau el 1960, quan es converteix en símbol de l’antifranquisme amb una “oda a l’esperança d’una Espanya en la qual cabria tothom quan caigués la dictadura”.

Lluch, que de ben jove recorre la Península com a comercial de l’empresa paterna i que estudia Econòmiques, desenvolupa com el seu mestre Fabià Estapé un

Polifacètic com el seu mestre Estapé, va ser editor, articulista, assagista, investigador i rector

ampli ventall d’interessos culturals. El 1960 intervé en el rellançament de la revista Serra d’Or, en què col·labora tota la seva vida; freqüenta Vicens Vives; a partir del 1963 dirigeix la col·lecció de llibres econòmics de l’editorial Oikos-Tau. Per a la seva tesi doctoral sobre els economistes catalans del segle XVIII es familiaritza amb els principals arxius del país, als quals no deixarà d’acudir. En la seva etapa valenciana –un de les parts més interessants del llibre– fa una gran amistat amb Joan Fuster...

Articulista, assagista, rector de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, l’important perfil cultural de Lluch, no del tot atípic entre els polítics antifranquistes de la seva generació, seria avui una raresa en la nostra vida pública. El vaig tractar en algunes ocasions i l’heterogeneïtat de les seves fonts d’informació li aportava originalitat analítica. En la trajectòria del premi Gaziel, que concedeix la Fundació Comtes de Barcelona i l’editorial RBA i del jurat del qual formo part, la biografia de Lluch –un dels millors títols guardonats fins ara– se suma a les de Martí de Riquer per Cristina Gatell i Glòria Soler, Carmen Laforet per Anna Caballé i Israel Rolón, Trias Fargas per Jordi Amat, el llibre sobre el boom de Xavi Ayén o les memòries de Luis Racionero i Enrique Barón, de cara a estimular la comprensió del nostre passat a través dels itineraris personals.