La Vanguardia (Català) - Culturas
Ernest Lluch, un il·lustrat per a l’Espanya del 1978
El projecte central de la vida d’Ernest Lluch (1937-2000) va ser jugar un paper destacat en el redreçament de les Espanyes i l’afermament d’un país que volia sempre millor a través d’un compromís polític, universitari i intel·lectual amb la seva societat. Diria que aquesta és la interpretació central del personatge que proposa la sòlida biografia qui li ha dedicat Joan Esculies (Manresa, 1976), un dels principals coneixedors de l’evolució de la política catalana del segle XX (aquí n’hem parlat diverses vegades) i actualment el millor historiador de la trajectòria integral de Josep Tarradellas. L’elegant retrat de Lluch que ha escrit Esculies –fonamentat en una tasca metòdica d’arxiu, hemeroteca i entrevistes a familiars, amics i col·legues– era un tribut necessari i encaixa del tot amb la trajectòria del guardó que ha guanyat: el Premi Gaziel que concedeix l’editorial RBA i la Fundació Comtes de Barcelona.
La tesi del llibre està clara: a l’acadèmia o al Ministeri, com a publicista o a la tertúlia radiofònica, Lluch –un fill de la menestralia del tèxtil local, un historiador del pensament econòmic fascinat pel segle XVIII– va voler ser i va aconseguir ser un il·lustrat dels nostres temps que va ambicionar poder personal per ajudar a reformar el país.
El fill petit
Per tradició, com es detalla al capítol inicial, d’entrada res feia pensar que Lluch hagués d’adquirir el rol civil i la popularitat de la qual es va fer mereixedor. A casa volien que ell, el fill petit, fes de representant dels productes del petit taller familiar, que fos viatjant de comerç per vendre cinturons, lligues o tirants de goma per tot el país. Però sense que ho sabés el seu pare, amb qui les relacions mai van ser gaire bones, aquell treballador infatigable anava tirant endavant estudis superiors i va ser en tant que estudiant d’Econòmiques que va començar a desplegar uns talents que li van reconèixer tant companys de curs com els seus mestres. El seu germà Enric –un geògraf de trajectòria impol·luta– el va introduir als cercles del catalanisme resistent alhora que Lluch entrava a l’òrbita de l’influent catedràtic Fabián Estapé –un Estapé que tocava poder real col·laborant amb la implementació dels Plans d’Estabilització–. És des de l’acadèmia amb afany democratitzador, més que no pas des de l’oposició partidista, que Lluch es va fer amb un prestigi plural que el feia estar alhora a les pàgines de Promos o Serra d’Or ,al Círculo de Economía o col·laborar al Servei d’Estudis de l’Urquijo de Trias Fargas o al de Banca Catalana de Jordi Pujol (amb l’un i amb l’altre hi tindria relacions controvertides, com documenten cartes privades que fins ara eren inèdites).
Artífex del socialisme valencià
Va ser amb aquestes credencials que, com altres professors represaliats pel sistema en l’ona expansiva de la Caputxinada (valdria per Josep Fontana, per exemple), va seguir el seu camí acadèmic a València durant la dècada dels setanta on va actuar d’una manera similar a com a la Barcelona dels cinquanta ho havia fet el príncep Jaume Vicens: va fer bona recerca econòmica per influir en el present, va crear una certa escola que fonamentava la idea de València com a realitat política i va anar adquirint un compromís ideològic que l’acabaria convertint en un dels artífexs del socialisme valencià (rivalitzant, si calia, amb Joan Fuster o Vicent Ventura).
El llibre ho descobreix i així mostra com aquest polemista brillant i xafarder empedreït també volia jugar les cartes (no sempre guanyadores) de la conspiració per situarse en posicions que li garantissin