La Vanguardia (Català) - Culturas
La destrucció o l’amor
Nascuda a Montevideo el 1975, Fernanda Trías viu a Bogotà, on és escriptora d’Escriptura Creativa. Deixebla i amiga de Mario Levrero, representant del que Ángel Rama va anomenar “el grup dels rars”, encapçalat per Felisberto Hernández, Trías ha practicat la novel·la breu (Cuadernos para un solo ojo, 2002), el llibre de relats No soñarás flores (2016) o les novel·les Bienes inmuebles (2013) i La ciudad invencible (2014). La seva primera novel·la, La azotea, publicada el 2001 i ara recuperada per al lector espanyol per l’editorial Tránsito, va representar una veritable revelació i ja trobem aquí la llibertat com a tema dominant, en una escriptura en la qual, com ha declarat ella, “tot ve del meu món interior”. Un món opressiu, tancat, dominat per l’estranyesa i assetjat per la memòria: “¿Voy a recordar como en una rueda sin fin, como en una tierra redonda de la que no hay escapatoria?”. I “lo peor es que duele hasta el recuerdo más feliz”. S’explica que el principi de la novel·la s’enllaci fatalment amb el seu final, com si només hi hagués un temps.
La vida de la narradora, la Clara, té un canvi radical amb la mort per accident de la seva mare, la Julia, la seva absència és una constant presència dolorosa, de la qual és expressió l’intocable armari rober. Aquesta mort l’ha obligat a tornar a la casa del seu pare, tancat per sempre a la seva cambra. Està embarassada, si bé no sabem qui és el pare ni sembla interessar a la narradora, per subratllar aquest món opressiu on viuen el pare, la filla i la nena, la Flor.
L’acció té lloc en una ciutat no identificada, que amb prou feines entreveiem. Les úniques sortides al món exterior són l’espiell des del qual la Clara prova d’espiar els moviments dels seus amenaçadors veïns, el mur de contenció de l’església (“esa ola gris que nos tapa los ojos por los dos lados, siempre fue nuestro castigo”) i el terrat, que “era mi lugar, el único donde no pudieron vencerme”; espai premonitori del preu que haurà de pagar per la seva llibertat definitiva, una victòria que és al mateix una derrota: per destruir l’enemic cal destruir-se un mateix.
Són enemics que venen de l’exterior: els seus veïns, especialment la misteriosa Carmen Diviak, la que serà la seva llevadora i viu en un pis esborronador com tot el que l’envolta. Les seves històries contenen sempre un missatge amenaçador, com és amenaçadora la secta a la qual pertany: “Ellos con muchos y nosotros somos sólo tres”. Per a la Clara, “el mundo es nuestra casa”, “las calles son peligrosas y no se puede confiar en la gente. Así le fue a Julia. Por eso quise proteger a papá”, un home malalt, que sent que s’està morint, i que sembla trobar la seva salvació en el record de la Julia, en el canari –presoner a la gàbia com ho està ell al seu dormitori– i en la Flor. És aquí com sentim que la desolació està feta de sordidesa i de tendresa. I a aquest fred cal afegir dos bonics peixos de la peixera que la Clara compra com una sorpresa al seu pare, també ells condemnats a un tràgic final.
Si bé som davant una veritable crònica d’unes morts anunciades, en aquest món ple d’amenaçadores presències no deixa d’impactar el final, narrat amb una serenitat estremidora. Sembla complir-se el desig de la Clara de ficar la Flor dins la seva panxa “para que no volviera a salir más”. Un relat intensificat per la imaginació i els malsons i per la constant presència de la mort. Fernanda Trías ha creat un món únic al qual ens sentim irremeiablement arrossegats.