La dura tasca del gregari

Els psicòlegs esportius tenen un fèrtil i complex camp de treball. Amb els ciclistes, i amb ciclistes com aquests, la tasca ha de ser àrdua. Perquè cada un d’ells està llançat a una manera d’entendre la vida i els seus límits sobre la qual, quan mirem per la televisió el Tour de França, a l’ombra i en el juliol calorós, no se’ns ocorre pensar.

El 1994, l’escriptor Javier García Sánchez (Barcelona, 1955) es va veure seriosament intrigat –i entregat– a narrar almenys una etapa d’aquest Tour a la novel·la El Alpe d’Huez. Inspirat en la figura de Perico Delgado, l’autor segueix de prop en Jabato en la seva entrega i fervor, en el seu sacrifici i la seva tenacitat. Deia García Sánchez el mateix que avui diu el mexicà Jorge Zepeda, autor de notables intrigues polítiques: el grau de valentia i d’entrega –a frec de l’autoimmolació– d’aquests senyors mereix ser investigat.

Hi ha una cosa sobre la qual Zepeda reflexiona, a través d’aquest bon personatge i narrador, Marc Moreau. Un ciclista es juga la vida en un pendent. Avança en solitari sobre una màquina que és prolongació del seu cos, fa del dolor la seva eina i segueix endavant. I, com és el cas del Marc, no per acabar al podi amb el mallot groc. Perquè el Marc, com molts dels noms que no recordem, és un membre de l’equip. Membre clau, gregari, suport i segon de bord. Aleshores, com pot ser?

Només per aquesta pregunta la novel·la és interessant. I per la relació entre el Marc i el seu amic, el ciclista estrella diverses vegades campió Steve Panata. Periodista minuciós, l’autor de Milena y el fémur más bello del mundo (un merescut premi Planeta per a aquella gran investigació sobre el tràfic internacional de dones) explora aquestes relacions d’equip, i l’extenuant dia a dia en què irromp l’assassinat. Amb gran astúcia, el Tour es transforma en l’Orient Express.