La Vanguardia (Català) - Culturas
Nens en pelegrinatge; el somni de trencar fronteres
“La voz de mi mamá la conozco desde chiquito, pero solo por la voz, porque cuando ella se vino a los Estados Unidos yo nomás tenía seis meses. Quizá me dejen ir con ella si saben que no la conozco”. Dylan, 10 anys. La seva àvia va decidir reunir-lo amb la seva mare a Los Angeles perquè temia més per la seva vida a El Salvador. Companys de l’escola el tenien com a sac de boxa i tots els dies practicaven amb ell. Fins que un dia van provar amb un tub calent. L’endemà anava camí de la frontera. I el va capturar ‘la migra’. “Esos buses iban como si estuviéramos en una película. Como si fuéramos presos de máxima seguridad, con rejas en la ventana y todo. Solo faltaban las esposas”.
Dylan és un dels deu menors protagonistes de Yo tuve un sueño, un llibre amb què l’escriptor mexicà Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, 1973) dona veu al drama dels migrants que des d’Hondures, El Salvador o Guatemala proven d’arribar als Estats Units. Ho fa a través de la mirada de deu nens, amb prou feines adolescents, a qui va entrevistar una vegada instal·lats als EUA, el periple dels quals, com la pròpia vida als seus països d’origen, va estar carregat de violència i drama. Encara que també d’esperança. L’autor de No voy a pedirle a nadie que me crea amb el que va obtenir el premi Herralde el 2016, juga amb l’anhelat somni americà i la cèlebre frase de Luther King per encapconazo’, çalar un llibre de no-ficció –en la línia de Los niños perdidos de Valeria Luiselli– de només 120 pàgines que testimoni a testimoni va configurant de forma magnífica la idea global d’un viatge que remet inevitablement a la caravanademigrantsqueactualment es dirigeix als Estats Units.
Els nens perduts són també els protagonistes de Train Kids, la novel·la amb la qual l’escriptor de literatura infantil i juvenil alemany Dirk Reinhardt (Bergneustadt, 1963), ha guanyat el premi de Literatura Protagonista Jove 2017-2018, que atorga el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Com Villalobos, Reinhardt va reunir diversos testimonis per construir el seu relat, però a diferència del primer,vaoptarperficcionar-la.Així, d’una forma àgil i intensa, Train Kids explica el viatge de cinc joves des d’Amèrica Central fins als Estats Units, 2.500 quilòmetres a bord de “la bèstia”, el tren de mercaderies que utilitzen els migrants en unes condicions gens afalagadores. Però les xifres ho són menys: saben que de 100 persones que travessen el riu a la frontera amb Mèxic, tres arriben al nord i només un aconsegueix creuar.
Els fets reals també són la font d’inspiració de Refugiado, un llibre per al públic juvenil amb què Alan Gratz (Knoxville, 1972) ha aconseguit mantenir-se en la llista dels més venuts als Estats Units durant més de set mesos. Hi recull històries de tres períodes diferents: l’Alemanya nazi, Cuba als anys noranta i la crisi dels refugiats a l’actual Síria a través de tres nens; el Josef, la Isabel i el Mahmoud. Els tres de la mateixa edat, amb el mar com a escenari principal de pelegrinatge i un sorprenent nexe que uneix emotivament al final de la novel·la les tres històries.
Malgrat que els personatges són ficticis, les seves històries estan basades en fets reals. Així, el Josef és un dels passatgers del MS ST. Louis, vaixell que va existir i que va salpar de l’Alemanya nazi amb rumb a Cuba el 1939 amb 908 refugiats jueus a bord. També ho són alguns dels personatges als quals recorre l’autor, com el capità Gustav Schroeder, qui després de rebre el rebuig de les autoritats cubanes perquè el passatge desembarqués, va augmentar els esforços per trobar un país d’acollida. Els Estats Units i el Canadà tampoc no els va admetre i el St. Louis va haver de tornar a una Europa en plena guerra, amb tot el que això comportava. La història de la Isabel té lloc a l’Havana l’estiu del 1994, quan es produeix el ‘Male- els disturbis antigovernamentals més violents i que van acabar amb la benedicció del president Fidel Castro a qualsevol que decidís marxar de l’illa en barca. Paraules que porten dues famílies a llançar-se a un mar ple de taurons però amb un petit motor i molta esperança.
La història del Mahmoud, potser per la seva proximitat en el temps, és també la més colpidora. A ell els turistes no li llancen menjar com ho fan amb la Isabel i la seva família en aigües de Florida. Amb ells els turistes baixen la veu i les seves paraules denoten repulsió per entorpir unes vacances idíl·liques. Ser invisible a Síria l’ha mantingut amb vida però es pregunta si aquella mateixa invisibilitat significarà la seva mort a Europa. Per això encapçala una marxa el referent de la qual en la realitat es va donar el 2015, quan un grup d’uns tres-cents refugiats sirians retinguts en un camp danès van protagonitzar una cadena humana per l’autopista fins a Suècia. I denouunacaravana.