La Vanguardia (Català) - Culturas
Aventurers flegmàtics
La seva fama de localista –fins i tot de regionalista, ja que cada land conforma un món propi–, la seva impenetrabilitat sociocultural per al forà, ha provocat que la literatura alemanya recent ens arribi amb comptagotes (o almenys això explica la llegenda). Si existeix un gust transeuropeu, diguem-ne un tractat de Schengen en sensibilitat llibresca, pronunciar el nom de Sten Nadolny (Zehdenick, 1942) –acaparador de premis llampants, com l’Ingebor Bachman, el Hans Fallada o el Welheimer Literaturpreis– ens hauria de generar una ona expansiva de reconeixement.
Per si no ens acaba de convèncer, aquí arriba el llançament pel segell Plataforma de dos títols simultanis de l’autor, que constitueixen extrems cronològics i des d’un punt de vista de trajectòria –El descubrimiento de la lentitud va ser publicat originàriament el 1983, va vendre trenta milions d’exemplars a Alemanya i va refermar la reputació del seu responsable, mentre que La dicha del mago data del 2017 i és títol doncs de reafirmació o maduresa–, si bé són afins en l’apartat tant estratègic com formal. Aquesta última connexió podria ampliar-se constatant que tots dos aborden figures superlatives que parteixen d’una irònica humilitat de caràcter, demostrant que l’heroisme i l’èpica pot ser fruit de ments assossegades i racionals allà on impera la impetuositat, la gosadia i el múscul.
El descubrimiento de la lentitud narra la vida del marí i explorador britànic John Franklin –familiar per als seguidors de la sèrie televisiva The terror, basada en una aproximació més dramàtica i lliure a la seva persona que va dur a terme el novel·lista Dan Simmons–, la innata falta de reflexos i inclinació natural a contemplar la vida amb una marxa menys no presagiaven en absolut el caire aventurer que prendria la seva existència: va ser capità de fragata a la Mediterrània, va participar en espinoses batalles navals a Copenhaguen i Trafalgar, va experimentar atroços episodis de fam i angoixa, va exercir de governador de Tasmània, va liderar missions suïcides per l’Àrtic a la recerca del pas del Nord-oest...
La dicha del mago, per la seva part, la conformen les missives que un mag centenari, Pahroc, dirigeix a la seva jove neta, que ja apunta maneres dels del seu gremi, on recorre la seva no menys trepidant existència i li brinda consells sobre com gestionar els dons que ha heretat. Testimoni directe d’alguns dels episodis més funestos del segle XX –el tractament superficial del qual revela que la prioritat del llibre és un entreteniment lleuger, cosa que es veu reforçada amb comentaris burletes a l’actualitat més immediata– i censor del mal ús que poden donar-se als seus poders –la pugna amb un arxienemic travessa la història– Pahroc exemplifica la rectitud moral i un optimisme a prova de bombes.
Reticent a tota floritura estilística i amb la ment posada a generar complicitats amb el lector, Sten Nadolny aposta en els dos casos per una mena de discurs bonista i pel retrat amable. Traslladar al lector l’estima i entusiasme de l’autor amb els seus personatges sembla ser el principi rector, i això és sinònim de celebrar, entre altres aspectes, la diferència, el raciocini, la fermesa i la inventiva, via que facilita el lliscament d’un missatge que dispara contra modes de vida presents en avalar la desacceleració (el pròleg d’El descubrimiento... el firma Carl Honoré) i la capacitat de sorpresa. Nadolny es condueix millor partint de la realitat (cal destacar les seves escenes navals) que lliurat a la imaginació (el sac de trucs del mag és tan desmesurat que no fa el pes), i si bé les seves històries flueixen i entretenen es percep en excés una voluntat d’agradar que defuig qualsevol indici de risc.