El dr. Obiols

Ja queden pocs contemporanis de Joan Obiols Vié (1918-1980). Però sí molts records. I la seva llegenda. Un homenatge filial en forma d’exposició –Art i follia– reactiva la seva figura objectivament irrepetible. Insòlita. Amb la perspectiva del temps el recordo com un home renaixentista, interessat per tot i per tothom. Excessiu. El reprodueixo amb un vestit gris d’alpaca semibrillant, fent olor de colònia cara. Semblava aliè al son i al cansament. S’excitava amb el profund i amb les frivolitats de la seva època.

El coneixement és plural i rau, ell ho sabia, on menys s’espera. Detectar-lo ja és cosa dels grans, el dr. Obiols ho era. Tenia una mirada fumada, entre la d’un poeta i la d’un nen dolentot. Un entremaliat de rínxols desacostumats. Un psiquiatre, un humanista d’ampli espectre a qui no el vaig escoltar mai comentar res de la seva professió. Va arribar a l’elit per mèrits personals no per origen social. Col·leccionista fins a l’obsessió, sempre vaig pensar que juntament amb cada obra adquiria una part de l’ànima de l’autor. Era eclèctic en els

seus gustos. I caòtic. Ni Brossa li va aconseguir inculcar el seu cànon artístic. Com tampoc el seu amic Mariano de la Cruz, crític taurí de La Vanguardia, no va aconseguir portar-lo als toros. Indoblegable i hiperactiu, l’atreia l’excepcional més que el nou. La bogeria i el terrible. Interactuava amb els amics que reunia en llargues vetllades i sempre en grups tancats, no barrejava mai amistats. Personalitats contemporànies, grans figures. Gastrònoms, artistes, periodistes, músics… Teatre improvisat, performances… i el dr. Obiols sempre darrere, amagat, amb la seva avidesa; amb la seva ànsia. Un vampirisme benigne. Transversal. Gravant-ho tot amb un dels primers vídeos que van arribar a la ciutat. Abans ho havia fet fotografiant malalts en els centres mentals –antigament: manicomis–. Art i teràpia. Els seus sopars eren de guant de fil blanc, menges rares que, per a mi que portava el barri incorporat, em resultaven un tema complicat. Les parets folrades de pintures, una llum càlida i objectes per tots els racons que informaven de la personalitat polièdrica del propietari. Alta cultura i kitsch. Una vaca dissecada i un Miró. Tot un elogi de l’exageració. Alguns dels seus amics, i protegits, van començar a intoxicar dient d’ell que era de dretes, que coquetejava amb el poder, que li agradava aparentar… Fals: Joan Obiols sobrevolava, era un home lliure, un liberal sense adjectius. Bona gent. Un dia va anar al meu estudi de visita rutinària i es va fixar en un marc sense res que esperava el seu torn, alguna cosa va imaginar i em va dir que ho volia, jo no tenia ni la intenció del que pintaria; li vaig haver de donar paraula que una vegada acabada l’obra seria per a ell. Durant setmanes em va trucar, interessant-se, cada dos o tres dies, per l’obra. No em sortia res i ell no em creia. La situació era original. La pressió em va portar a resoldre un quadre molt experimental. Se’l va emportar, encara està penjat a casa seva, però no sabré mai que és el que ell va imaginar. Ni si el vaig decebre. Segur que la seva idea era millor. També em va encarregar una vidriera per a la seva casa de Torrevalentina, que més tard es va cremar. El dr. Obiols va comentar: “Millor, així en construiré una de més gran”. Positiu i genial. Són dos exemples de l’excepcionalitat de Joan Obiols. N’hi ha tants… En el seu funeral em vaig quedar fora. Assegut a terra. Absent. JOAN-PERE VILADECANS

Joan Obiols