Esclats d’art ‘millennial’

Es pot despullar El mal querer ?Ésa dir, es pot escoltar Malamente o Pienso en tu mirá sense atendre les imatges dels vídeos que les han impulsat? A què sona aquesta mitja hora de música d’un disc tan esperat sense l’embolcall extramusical que l’acompanya? Sense anuncis a Times Square, sense crítiques de cinc estrelles a The Guardian, sense vestits de Versace o Pull & Bear, sense Grammys, sense Instagram ni YouTube, sense pel·lícules d’Almodóvar, sense polèmiques flamenques...

Es pot? Sí, es pot. I? Doncs bé. Molt bé. Que la veu de Rosalía i el seu cantar –el seu cante– és privilegiada no és cap descobriment. Que el seu treball és musicalment ambiciós i arriscat, tampoc. De totes dues coses n’hi havia sobrada constància a Los ángeles, el seu anterior àlbum al costat de Refree. I ara, sense repetir-se, repeteix jugada amb El Guincho. Però la veu, l’ambició i el risc no són per si soles garantia. Cal alguna cosa més. En aquest cas, saber llegir la tradició i allò que és nou, els sons del flamenc i els de les noves músiques urbanes. La guitarra i les palmes i l’auto-tune. El fandango i el trap. I no fer-se un embolic amb tot plegat. Prova aconseguida, doncs? Doncs sí, àmpliament. La mixtura flueix. De vegades predomina el gust del vell. De vegades el sabor del nou. Sempre contaminant-se. Potser Malamente i Pienso en tu mirá semblaven assenyalar que el conjunt anava a decantar-se pel costat més pop –més trap?–. Però Di mi nombre ja va apuntar que continua niant molta ànima flamenca. Flamenca d’avui. No d’ahir, ni d’abans-d’ahir.

Per acoblar el conjunt no és menys important –interessant– la carcassa conceptual del disc. El fil que teixeix les onze cançons. Aquesta història de dona i rebel·lia. Lorquiana. Lorquiana del segle XXI. Com les millors músiques, doncs, música que apel·la als cors però també als cervells.

Després vindran els gustos de cadascú, com no pot ser de cap altra manera, i no hi ha res a dir. Però El mal querer, nu, deixa veure tota la bellesa que conté. A partir d’aquí, afegiu-li tota la resta, ja que potser avui és gairebé impossible trobar-li tot el sentit a un treball com aquest si el desposseïm del que l’acompanya, de tot el que el completa com a obra d’art millennial.