La Vanguardia (Català) - Culturas
Atrapats a l’habitació del costat
Res no és casualitat: l’any 1879 Thomas Alva Edison inventava la bombeta. I, encara que la sexualitat femenina continuava vivint en la més absoluta foscor, alguna cosa estava a punt de canviar-ho tot: a L’habitació del costat algú estava a punt d’encendre el llum i de... despertar el desig.
1880. L’any en què es va començar a construir el canal de Panamà, en què Alfons XII va abolir l’esclavitud a Cuba, en què es va concebre la bicicleta, en què Zola va escriure Cançó de bressol i en què un metge britànic, anomenem-lo Givings (encara que en veritat es deia Joseph Mortimer Granville), es va tancar a una habitació per inventar el vibrador elèctric. Les seves raons? Molt més prosaiques que la recerca del progrés d’Edison: l’estimulació manual del clítoris femení li resultava (com a la resta dels metges per aquella època) excessivament fatigosa, però era necessari practicar-la –i no només pels abundants beneficis que els reportava– ja que era la tècnica recomanada per erradicar una malaltia femenina que, amb el pas dels anys, es descobriria inexistent: la histèria.
El doctor Givings, alter ego que la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl (1974) utilitza per al seu metge inventor a In the Next Room (or The Vibrator Play) –estrenada el 2009 i candidata al Pulitzer i a diversos Tony–, es tanca al seu gabinet per aconseguir dotar de moviment elèctric vibratori un petit artefacte la forma del qual pot recordar la d’un assecador o la d’una batedora de varetes, mentre que la seva esposa, la senyora Givings, que acaba de donar a llum i no pot alletar el seu fill, escolta amb curiositat des de l’habitació del costat el tragí del seu marit i els crits (de dolor? de por?, de plaer?) de les seves pacients.
Aquest és el punt de partida de L’habitació del costat, el text del qual s’ha enamorat Julio Manrique (1973) –“és una obra amb una mirada diferent, una obra plena de llum”, explica– i que ha decidit pujar a l’escenari de La Villarroel. Per a ell, Manrique s’ha reservat el paper de director i s’ha envoltat d’un elenc en què dos vells i grans coneguts, dos dels seus talismans sobre l’escenari –els actors Ivan Benet i Pol López (aquest últim protagonista de l’exitós El curiós incident del gos a mitjanit)– s’envolten de Carlota Olcina, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Alba Florejachs i Adeline Flaun en una obra marcadament coral.
“He dirigit moltes obres d’autors nord-americans, obres en les quals el conflicte ho és tot, és el motor de l’obra. No és així amb Sarah Ruhl. En els seus textos la teatralitat es basa en la transformació, condueix els seus personatges en un viatge que els farà acabar l’obra sent diferents a com l’han començat. L’habitació del costat és intel·ligent, està plena de sentit de l’humor, és una obra que transita per un univers molt femení i que transmet molt bon rotllo”, explica Manrique els motius pels quals es va enamorar d’aquest text en què no hi ha ni bons ni dolents: “El marc victorià els encotilla tots. Tots, inclosos els homes, són víctimes; i tots, homes i dones, són infeliços”, afegeix el director que es va encaparrar a pujar-lo a escena ja fa uns quants anys però que per atzars del destí ho ha fet quan el fenomen #MeToo el farà ressonar d’una manera especial. “Finalment del que parla Ruhl és de dues persones, els Givings, que en una època de formes molt rígides s’estimen més del que es coneixen. I això és una cosa que encara continua passant”, afegeix el director, que ha apostat per una escenografia que recorda la d’una foto antiga que, vista des del present, cobra moviment.
Catherine Givings és Carlota Olcina (1983), una actriu amb qui Manrique només havia coincidit una vegada, en un Terra Baixa que va dirigir Ferran Madico al Teatre Nacional l’any 2001. “Carlota Olcina és llum. I aquesta era una qualitat necessària per interpretar aquest personatge”, diu Manrique. “Catherine Givings és una dona que vol viure intensament, sentir intensament... i fer-ho amb el seu marit, el doctor; però que viu encotillada per unes normes que només li permeten passejar i servir el te”, explica l’actriu. I el doctor Givings és “un avançat al seu temps”, segons Ivan Benet (1976), habitual en els muntatges de Manrique des que es van conèixer a l’Institut del Teatre i un dels actors que va participar en l’últim èxit del director la passada temporada, L’ànec salvatge. “És un home intel·ligent, un home de ciència, però és incapaç de veure el problema que s’amaga a l’habitació del costat: la insatisfacció de la seva dona”, apunta Benet, que destaca “la contemporaneïtat del muntatge que no té res de teatre arqueològic” i la forma en què estan abordant el sentit de l’humor: “Ho estem fent des de la veritat dels personatges, sense buscar el gag”, apunta, i corrobora Olcina: “És un sentit de l’humor molt fi; L’habitació del costat podria arribar a ser un vodevil, però nosaltres afrontem l’humor des de la veritat”.
En resum, que Julio Manrique sembla haver trobat l’interruptor que encendrà la llum, però no ens posemhistèrics...Osí?
Per al seu director, ‘L’habitació del costat’ és una obra intel·ligent, plena de sentit de l’humor i que transita per un univers molt femení