La Vanguardia (Català) - Culturas
Menjar per oblidar
“Cal beure per oblidar i menjar per recordar”. La frase sentenciosa és una de tantes en les quals el seu autor, Manuel Vázquez Montalbán, va esgrimir arts de poeta per redactar la prosa perquè se sol cuinar així la literatura. L’aparent contradicció que atura el trànsit dels nostres pensaments, que ens fa fixar-nos en la lluna i no en el dit. Fins i tot els borratxos saben que bevent només fas que concretar la nostra capacitat de recordar –alguna cosa, algú, en algun lloc concret– i fer-te mal. L’alcohol ressuscita morts i inventa records. Per a l’oblit, menjar sempre ajuda. Pepe Carvalho, alter ego de MVM, cuinava en les seves novel·les per oblidar tant com per treure’s de sobre l’olor de greixum i mort que anava empudegant el món al seu voltant i també el transcurs del temps amb ell mateix i els seus. Menjar, cuinar per plaer, oblidar-se que un ha de morir-se sense cap avís. El periodista Pau Arenós, en el pròleg de l’antologia Carvalho gourmet assenyalava que MVM rejovenia amb la gastronomia. Ben vist: oblidar, començar, viure. Sempre menges en el present immediat.
Carvalho detesta els perdonavides i els setciències. També des dels fogons. Pot tolerar l’etiqueta de gastrònom si l’estenem a persona entesa en gastronomia. I com a bon dandi, ell mateix obre l’Enciclopèdia Britànica en la seva edició del 2002, pàgines 141 i 142, i posa el dit sobre la definició més temperada –al seu caràcter i voluntat– segons la qual la gastronomia no és sinó l’art de seleccionar, preparar, servir i gaudir del bon menjar. Carvalho no suporta la pornografia del gust i l’esnobisme tant com el populisme en cuines i restaurants. Odia la ximpleria fàtua en el mateix grau que la igualtat baixant el límit cap a la podridura. MVM, dins i fora de la sèrie de Carvalho, és molt Oscar Wilde amb, per exemple, el Barça i el futbol o donant rang literari a la música popular sonant a cuines o celoberts. Música i lletres en espanyol –copla, tango– o a tot estirar en francès, res que vingui de la Pèrfida Albió i de les seves excolònies encara que –o potser per això– siguin ara els amos del món capitalista, s’hagi matat o no Kennedy.
MVM i Carvalho estimen la tradició i el vell ordre perquè sense fonaments creuen que la casa s’ensorra però no obliden el que han llegit. I han devorat prou novel·les del segle XIX sobre arribistes rebentats a terra en caure i també Marsé, El gran Gastby i el tirador esquerrà de Jean-Patrick Manchette. Saben que no seran admesos a Palau ni per sobre de la Diagonal ni tampoc a la cala de Sa Tuna, a Begur. I per això, ni