La novel·la del ‘cerveceo’

El 2013, quan va guanyar la Lletra d’Or al millor llibre en català de l’any, vaig visitar Josep Pedrals (Barcelona, 1979) a la biblioteca del pare, Ricard Pedrals i Blanxart, capellà secularitzat, pedagog i impulsor de l’escoltisme català. I uns dies després, a casa seva, als Encants Nous. Em va semblar que aquella barreja d’espais no era cap casualitat. Pedrals és un noi que ha llegit molt i bo. A les entrevistes diu que s’ha criat en una biblioteca. És veritat i ho viu com un fet natural.

Per altra banda, la seva obra és una mena d’Encants Nous de luxe, amb tot de passadissos i galeries amb botigues i botiguetes, les unes obertes, les altres tancades, que només en fan servir de magatzem. Hi pots trobar de tot, una mica amuntegat, com passa sempre als encants: de Bernat Metge a la filosofia de Jesús Pardo, ValentíAlmiralliRenéLalique,Thomas De Quincey i el Curial e Güelfa, l’etimologia de la paraula glamour i l’alineació completa dels heterònims catalans, una dissertació sobre l’adoració de l’encèfal en la cultura del segle XIX i un discurs sobre paraulesderivadesdel sýkon grec (sicofanta, sicalíptic, psicomorf).

Als anys vuitanta Severo Sarduy, l’autor de Cobra, teòric del barroc, es va inventar la denominació prosa del cerveceo per parlar d’aquella mena d’escriptura brillant i erràtica, entusiasta i polèmica que recorda la colla de col·legues savis que queden en un bar per parlar de les seves coses: coses de llibres. Pedrals en diu atacs de lalorrea (parlar abundosament per culpa d’una intoxicació alcohòlica). Els límits del Quim Porta és una gran novel·la del cerveceo que, en deu jornades, com granets de rosari, va passant revista a la vida i la literatura, a la tradició i al paper de l’autor, l’esborrament de l’autor que ha estat un dels dogmes d’una certa modernitat i que, en la nostra literatura ha produït una paradoxa: els autors que n’han fet bandera (Altaió, Pedrals) han estat grans egotistes. Els límits del Quim Porta és, de fet, una llarga reflexió sobre la pròpia escriptura, sobre El romanço d’Anna Tirant (2012), el llibre anterior de la trilogia que, al seu temps, ja era una novel·la dialògica, que discutia i comentava el primer llibre de la trilogia, El furgatori (2006), que és el nucli de la història i el millor de tots.

Pedrals és un escriptor amb una facilitat extraordinària amb un ordinador als dits. Fa dos-cents poemes i els introdueix en el text, com a contrapunt del diàleg entre els personatges. Un món paral·lel d’un altre món