La Vanguardia (Català) - Culturas
La casa del pare
La narrativa d’Álvaro Pombo (Santander, 1939) és essencialment autobiogràfica, però el que li interessa no és reconstruir una vida o evocar els records del passat, sinó mostrar les empremtes que la vida ha deixat en nosaltres i que ell projecta en cadascun dels seus personatges, siguin masculins o femenins, de manera que escriptura i vida siguin una mateixa cosa. Pertanyent a una família de l’aristocràcia de Santander, es va llicenciar en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i pel Birbeck College de Londres. A la capital anglesa es va passar molts anys treballant com a telefonista, per sobreviure i fugint de la repressió a l’homosexualitat no només pel franquisme sinó per gran part de la societat espanyola. Des d’aquella independència va escriure el seu llibre de poemes Variaciones, premi El Bardo 1977. Una poesia, com el seu anterior Protocolos (1973), nascuda d’una sòlida formació i d’un absolut sentit de la llibertat. Mancada de referents, per això va passar i continua passant injustament desapercebuda. És la mateixa llibertat que alimenta els seus Relatos sobre la falta de sustancia (1977) i que el converteixen en un dels nostres narradors més audaços, cosa que confirmaran novel·les com El héroe de las mansardas de Mansard, premi Herralde 1983, El metro de platino iridiado (1990) o Donde las mujeres (1997), per citar les més canòniques.
Amb Retrato del vizconde en invierno entrem en un món que ja ens és totalment familiar i que identifiquem com a exclusivament seu, sense que deixi de sorprendre’ns. Horacio, vescomte de la Granja, pertany a aquest món de l’aristocràcia que hem fet nostre des de Relatos sobre la falta de sustancia. Sense ser solter, té ànima d’egoista solteràs i acaba sent “derrotat” per una homosexualitat latent que explica les complexes i conflictives relacions familiars que conduiran fatalment a la tragèdia. Tant com el seu revifat erotisme bisexual interessen la seva deteriorada salut i la seva vellesa. Viu en un univers familiar molt tancat, a la madrilenya casa del carrer Espalter, tan proper a la Reial Acadèmia Espanyola de la qual Pombo és el seu membre més extravagant. D’aquest carrer pren el seu nom la novel·la del seu fill Aarón, amant de Lucas Muñoz i que, malgrat els seus més de cinquanta anys, no ha abandonat l’opressiu cercle en el qual es mou. Una novel·la en què, malgrat ser autobiogràfica, no apareix el pare. Tampoc no abandona la casa la seva germana Miriam, que als seus quaranta-cinc anys “parece una
Ens sedueix la seva oralitat, el talent per recrear ambients; la perfecta fusió de sentiments i pensament
chica soltera de muy anteriores y peores tiempos” i que creurà que troba la seva llibertat en l’amistat amb el senyor Idelfonso, que “es un redicho y es un cursi pero no es mal cura”. S’obre aquí la primera escletxa en aquest tancat món creat pel vescomte. Però l’escletxa més dramàtica surt quan l’octogenari vescomte –l’edat i la mala salut del mateix Pombo– flirteja amb Lucas. Les altres coses les deixo en mans del lector.
La novel·la no només interessa pel que hi hagi d’invenció o ficció. Ens sedueix la seva oralitat, el talent per recrear ambients, la fusió perfecta de sentiments i pensament, la integració de lectures molt pombianes (Eliot, Rilke o Iris Murdoch entre d’altres), els moments d’intensitat poètica, l’extraordinària dinàmica verbal, que inclou la curiosa adjectivació o el collage: aquesta “singular sensación que impregna cada hoja, cada párrafo” més enllà de la trama ben construïda i el desig d’arribar al final, un sentiment tràgic de la vida que, com en Unamuno, no exclou la ironia i la comicitat.