La Transició com a cultura

La Constitució votada el desembre del 1978 va reconèixer la importància de la cultura. Al seu article 20 el text defensa les llibertats de creació i comunicació; en altres articles dona suport al pluralisme, la igualtat d’oportunitats en l’accés a la cultura i la necessitat que els poders públics la impulsin, en la línia de la Declaració dels Drets Humans adoptada per l’ONU el 1948.

La qüestió cultural constitueix efectivament una de les claus de la restauració de la democràcia a Espanya. La política opositora al franquisme n’havia fet un signe d’identitat –sovint vinculat al Partit Comunista–, i d’altra banda des de principis dels anys setanta un bon nombre d’intel·lectuals de l’exili havien anat retornant.

Tant el Rei com Adolfo Suárez assumeixen aquella sensibilitat: el 1977, entre els senadors de designació reial figuren intel·lectuals liberals significats com Martí de Riquer, Camilo José Cela i Julián Marías. Marías, juntament amb Aranguren, va constituir en aquella dècada una firma habitual als diaris demanant que la transició democràtica tingués un significat ètic i moral. El mateix any el monarca lliura a Jorge Guillén el primer premi Cervantes, que ràpidament es converteix en el reconeixement literari principal en l’àmbit de la llengua castellana. I també el 1977 es crea el Ministeri de Cultura, que capgira el ranci i negativament connotat Ministerio de Información y Turismo. L’ucedista gallec Pío Cabanillas n’és el primer titular.

Un cas emblemàtic d’acostament té lloc amb Joan Miró: Cabanillas el visitaalseuestudibarcelonídiverses vegades; el Rei ho fa a Mallorca, i li imposa la Gran Creu d’Isabel la Catòlica. Miró il·lustra una edició noble