El ‘recurs a la cultura’ va ser útil

El proper dia 6 se celebra el quarantè aniversari de l’aprovació en referèndum de la Constitució Espanyola, amb un 87% de vots afirmatius. El text introduïa qüestions rellevants per a la cultura en el nou context democràtic que s’inaugurava.

Quatre decennis més tard el moment sembla oportú per plantejar un balanç molt sintètic i a vista d’ocell del que la cultura ha representat en aquest període, tant en la trajectòria cronològica com a través de les seves principals fites i tendències en els diferents camps que inclou. Aquest balanç és el que ens proposem d’oferir en aquest suplement.

Dels articles que segueixen cada lector podrà extreure les seves pròpies conclusions. Però hi ha alguns aspectes que potser valgui la pena ressaltar. Nombrosos analistes coincideixen que el període que va del 1978 fins a l’inici de la crisi, el 2007, és el de “més estabilitat, progrés, llibertat i democràcia de la nostra història” (en paraules de Lluís Foix).

En els primers vint-i-cinc anys, els governs van apostar per la cultura com a instrument de modernització i afiançament democràtic, reafirmant valors de pluralisme i convivència, alhora que es cobrien grans llacunes de reconeixements i d’equipaments. L’assagista George Yúdice ha anomenat “el recurs a la cultura” a utilitzar-la per legitimar assumptes polítics o institucionals, i en el cas espanyol va funcionar: tant la cultura com l’Estat es van beneficiar del suport mutu.

En la fase inicial es va projectar una imatge d’optimisme, joventut i novetat, que s’equilibrava amb la recuperació de les grans figures negligides pel franquisme. Per poder avançar consensuadament, segons recorda Jorge Semprún, es va pactar llavors unaestratègiad’oblitdelspitjorsaspectesdelpassat recent. Aquests aspectes “aparcats” –violència, repressió, dictadura– ressorgirien amb força en el camp de la cultura a partir del 2000. L’etapa posterior marcada per la crisi econòmica ha implicat la crítica al sistema cultural que va arrencar amb la Constitució, però sense que s’hagi generat fins al moment una alternativa consistent.

En aquests quaranta anys la creació ha brillat i s’ha internacionalitzat fins a nivells impensables el 1978: són nombrosos els espanyols que avui tenen incidència en el panorama global. La cultura s’ha descentralitzat, a través de les transferències autonòmiques i l’auge de les polítiques municipals. Les indústries culturals s’han enfortit (unes més que d’altres). I l’aportació catalana ha resultat decisiva en terrenys com edició, literatura, arts plàstiques, teatre, gastronomia, nous espais que han transformat la vivència urbana...

Un balanç general, doncs, de bons resultats, també amb importants dèficits i conflictes que veuran assenyalats en aquestes pàgines. La cultura espanyola ha viscut el darrer decenni una fase de qüestionament que exigeix amb urgència propostes noves. Però en el seu conjunt, pas mal!