Movida madrilenya, disseny barceloní

Pot dir-se de la Transició espanyola que va ser “de vellut”, com la revolució txeca del 1989, ha recordat Jorge Semprún. És a dir, gradual i pacífica. Això va requerir un cert procediment d’amnèsia col·lectiva sense la qual, segons l’escriptor, “no serien els valors ni els problemes del futur els que haguessin prevalgut en les estratègies polítiques i morals, sinó els mites del passat”. El frustrat cop d’Estat del 23-F del 1981 va recordar als indecisos que convenia mostrarse unànimes entorn del projecte democràtic.

L’esperit cultural que va acompanyar aquell moment es presentava en consonància, sobretot en el decenni dels vuitanta, com a jove, modern, colorista i hedonista, amb totes les ganes de fer taula rasa amb la pesada llosa del passat franquista espanyol, de qui ja ningú no volia sentir parlar. Semblava que no hi hagués memòria, només el present en els seus aspectes més vistosos, i la Movida madrilenya va ser la seva caixa de ressonància.

El terme movida ve del mercadeig de drogues, i va donar nom a un moviment pluridisciplinari, que coincidia a estones amb l’estètica internacional en auge de la new wave i va heretar trets de la contracultura barcelonina del decenni anterior.

A finals dels setanta coincidien al Rastro gent del món musical com els germans Berlanga, Alaska, o Fernando Márquez el Zurdo, juntament amb el fotògraf Alberto García Alix. “Éssers vistosos amb ganes de fer coses” (Jorge Berlanga). Es van posar a fer-les, secundats per pintors (Pérez Villalta, Martin Begué), altres músics (Bernardo Bonezzi, Gabinete Caligari), altres fotògrafs que la van deixar molt ben documentada (els germans Pérez Mínguez, Ouka Lele), periodistes (Borja Cassani, Moncho Alpuente) i il·lustradors d’immens talent com Ceesepe i El Hortelano. S’hi van sumar galeristes com Fernando Vijande o Juana de Aizpuru... El ma-