Els ponts del diàleg

e vegades en rememorar el franquisme em ve a la memòria la frase atribuïda a Vázquez Montalbán: “Contra Franco vivíem millor.” Si la recordo ara és precisament perquè molts dels joves de llavors, interessats per la cultura i convençuts que era absolutament necessària per canviar el país, vam creure també que a la mort del dictador sonaria la nostra hora, que seria l’hora de tots, castellans, catalans, gallecs i bascos.

La llarga nit franquista, freda i tenebrosa, va portar, com a compensació als seus horrors, la possibilitat de somiar un espai solidari entre els confins de la pell de brau –la Sepharad d’Espriu– però acabada la nit es va acabar el somni. La possibilitat d’enteniment democràtic, mitjançant les paraules pronunciades en les diverses llengües, per establir ponts de diàleg va anar frustrant-se lentament malgrat que la Constitució, que ara compleix quaranta anys i, en conseqüència, ha afrontat ja la primera crisi de maduresa, estableix en l’article tercer del Títol Preliminar el següent: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usarla. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Els pares de la Constitució, en reivindicar aquest plantejament plural, es feien ressò d’una demanda, provinent de la perifèria de l’Estat, de Catalunya, Galícia i el País Basc. Molts dels seus habitants estaven aleshores convençuts de que un país és més ric si compta amb quatre llengües en lloc d’una sola, ja que almenys en un elevat tant per cent, gairebé un 45% per cent els espanyols, pertanyen a un territori bilingüe.

En els inicis de la Transició i després de ser aprovada la Constitució per una gran majoria de ciutadans, molts pensàvem que fluirien de manera natural els intercanvis entre les cultures provinents de les diverses llengües de l’Estat. És cert que va haver-hi diversos intents esperançadors. L’Institut Cervantes, per exemple, creat el 1991, contempla entre els seus objectius, a més de la difusió a l’exterior del castellà, la del català, el gallec i l’eusquera. Els Premis Nacionals, atorgats pel Ministeri de Cultura, des de la seva primera convocatòria, s’obren a les quatre llengües de l’Estat. Així per exemple, la primera vegada que es concedeix el Premio de las Letras, el 1984 recau en el poeta Josep Vicenç Foix i a partir de llavors fins avui en un seguit d’autors de llengua catalana, com Coromines, Perucho, Riquer, Batllori, Castellet, Gimferrer, o qui això escriu.

A l’enteniment mutu dels escriptors procedents de les diverses Autonomies van contribuir, a partir dels anys vuitanta, una sèrie de trobades, com la de Verines, dirigida pel llavors catedràtic de Literatura, Víctor García de la Concha, avui director honorari de la RAE, i posteriorment el Congrés de Segòvia i els dos de Sitges, organitzats, si no recordo malament, pel Ministeri de Cultura i la Generalitat. Al Congrés de Segòvia alertava Pedro Laín Entralgo del perill que en el futur els catalans no sentíssim Cervantes com a nostre, sense adonar-se que molt pocs castellans han tingut Llull o Castelao per seus i que Cervantes ni tan sols en aquells dies, a finals del anys noranta, significava gran cosa per a ningú. Avui encara significa molt menys, ja que l’interès per la cultura humanística, de la qual els escriptors formen part, agonitza. L’agonia afecta a tot l’Estat, no només a les autonomies amb llengües pròpies i també als diversos països d’Occident.

D’altra banda, les transferències de Cultura a les autonomies, una reivindicació comprensible, ha implicat que cadascuna d’elles hagi potenciat als seus autors, de manera molt més centrípeta que centrífuga. Tot i això, ha primat la projecció internacional a la de la resta del territori peninsular. D’aquí el desconeixement de les aportacions culturals de les llengües minoritàries entre sí, un aspecte que no ajuda a les bones relacions ni a gaudir d’aquesta riquesa plural a la qual es refereix la Constitució.

Al meu entendre, la cultura basada en la paraula en la qual molts crèiem el 1978 no ha triomfat. La vella reivindicació de Salvador Espriu a La pell de brau, que vam fer nostra, no ha triomfat i malgrat això avui és més necessària que mai: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills”. Amén.