Les dues normalitzacions

urant la Transició, amb l’aprovació de la Constitució, es va encarrilar la transformació de l’Estat. Fou un procés que va tenir concrecions diverses. La institucionalització de les regions, per dir-ho amb el reial decret en virtut del qual es va restablir la Generalitat, en va ser una. Aquesta institucionalització, definitòria de l’Estat de 1978, implicava el reconeixement de l’autogovern i la seva potencialitat s’hauria de plasmar als Estatuts d’Autonomia, que es redactarien en funció d’allò que possibilités la Constitució. A l’article de la Carta Magna on es delimitaven les competències exclusives de l’Estat (el 149) no hi apareixia la cultura. Una cosa eren els “museos, bibliotecas y archivos de titularidad estatal”, que podrien ser gestionats per les comunitats autònomes, però una cosa distinta eren les polítiques culturals. A Catalunya, segons l’article 9.4 de l’Estatut, correspondrien a la Generalitat.

Al cap de mig any de l’aprovació de l’Estatut, ja es van celebrar eleccions autonòmiques. El govern que assumís la fundació de la Generalitat, fos quin fos, aposto que en matèria cultural hauria elaborat un pla d’actuació a partir d’un afany que era compartit: la normalització. Les idees sobre què havia de ser maduraren als catalanismes d’oposició a la dictadura (amb la seva concreció més contundent a les conclusions del Congrés de Cultura Catalana) i la seva implementació s’entenia com una pedra de toc inherent a la democratització. Normalització volia dir llengua (situar el català al centre) però no només (estava relacionada també amb la voluntat de reconstruir una tradició cultural autosuficient i el sistema que en derivava i que l’acció repressora de la dictadura franquista havia destruït).

El govern que va assumir el desafiament de liderar la normalització va ser el d’un Jordi Pujol que des de sempre tenia una concepció ideològica de la funció de la cultura: l’entenia primordialment com una eina d’enfortiment d’una identitat nacional permanentment amenaçada. No és gens estrany, per tant, que l’estiu del 1979 i un cop acabades les negociacions sobre l’Estatut, un dia pugés dalt de la bicicleta a Premià de Dalt i pedalés fins a Sant Vicenç de Montalt per proposar a Max Cahner si voldria ser el seu conseller de Cultura.

Amb la idea de la competència exclusiva al cap, l’editor Cahner –sobiranista i pancatalanista– no trigaria a elaborar un pla de treball que permetés allò que Pujol va anunciar al discurs d’investidura que va adreçar als diputats el 24 d’abril del 1980: “L’objectiu és d’aconseguir a través d’un procés que pot ser llarg, i que en tot cas ha de ser assumit lliurement i sense el més petit enfrontament, que, a Catalunya, la llengua i la cultura pròpies del país siguin les catalanes”. Era una de les variants possibles del significat que podia tenir la normalització. No era la única. En darrer terme, de fet, el desacord sobre el seu significat va ser la causa nuclear del fracàs del Pacte Cultural. Era poder, però no només. Reflectien concepcions no coincidents sobre el país i les seves institucions.

En tot cas sembla difícil no convenir que durant un quart de segle el factor configurador de la Cultura de la Transició a Catalunya (manllevant l’expressió a Guillem Martínez) va ser la normalització. En el cas de la lingüística, com demostra l’amplíssim consens parlamentari, és evident. En sintonia les institucions públiques, en funció de les seves possibilitats, van apostar d’una manera sostinguda per anar bastint un entramat que havia de possibilitar la continuïtat –res ho exemplifica millor que la Institució de les Lletres Catalanes (1987)– i projecció internacional d’aquella tradició estroncada. No ha estat obra només d’una institució. Generalitat, Diputacions i Ajuntament de Barcelona, ja fos amb complicitat o en competència entre elles, feren possible l’afermament d’un sistema cultural que avui compta amb base sòlida amb les biblioteques de barris i pobles, amb infraestructures de primer nivell des de mitjans dels noranta i situa l’Institut Ramon Llull (2002) a la cúspide.

Però no són pocs els qui consideren que la normalització és un projecte inacabat. A El preu de ser catalans (2007) Patrícia Gabancho va llançar un crit d’alerta i el 2008 Josep-Anton Fernàndez detectava El malestar de la cultura catalana. La qüestió, en darrer terme –com succeeix amb tantes grans paraules de la Transició–, és que el significat últim de la normalitzaciósemprevaserambigu.