Els Debray i el poder

Quan el jove professor de filosofia Régis Debray va ser detingut a Bolívia, l’any 1967, pel seu suport a la guerrilla del Che Guevara, la seva sort no va ser la de qualsevol activista corrent. L’aparell de l’Estat francès es va posar en marxa. L’ambaixada en La Paz va sol·licitar, i va obtenir, que Debray i els seus companys gaudissin d’escorta i protecció en el seu trasllat de la presó i durant el judici. Condemnat a trenta anys, la legació va proporcionar assessors que el visitaven i confortaven mensualment , i el mateix ambaixador li enviava llibres (Malraux, Hegel, Saint Simon...), així com diaris i revistes. Mentre a París figures de l’esquerra com els actors Simone Signoret i Yves Montand, l’editor François Maspero i el futur cineasta Claude Lanzmann es mobilitzaven, la mare de Debray, una senyora de caràcter pertanyent a l’alta burgesia, amb apartament al boulevard Haussmann i casa a Normandia, utilitzava els seus bons contactes a l’establishment assegurant-se que el tema arribés fins al general De Gaulle. El govern francès va oferir cooperació econòmica i militar a la dictadura boliviana a canvi de l’alliberament del revolucionari, que finalment va tenir lloc en el Nadal del 1970 després que passés quaranta-quatre mesos a l’ombra.

La història de com es va negociar entre bastidors aquest complex assumpte constitueix una de les parts més atractives del llibre de Laurence Debray Hija de revolucionarios, que publica Anagrama. L’autora és l’única descendent d’aquell enèrgic agitador, que de tornada al seu país es va convertir en intel·lectual mediàtic i més tard assessor de François Mitterrand, i de qui va ser la seva parella durant un temps, l’antropòloga veneçolana Elizabeth Burgos. El testimoni autobiogràfic de la filla no només aborda amb relativa delicadesa les contradiccions –abundants– dels seus progenitors, també detalla una trajectòria familiar marcada pel contacte regular amb el poder. Una Laurence adolescent, crescuda a França entre celebritats gauchistes, es trasllada a la Sevilla en vigílies de l’Expo 92, on la seva mare dirigeix l’Institut Francès. Qui tutela allà els seus passos? Doncs ni més ni menys que Alfonso Guerra, no en va el cognom Debray també era mític entre l’esquerra espanyola.

A la capital andalusa Laurence Debray es va entusiasmar amb el procés democràtic espanyol i amb la figura de Joan Carles I, sobre qui va publicar l’any 2000 l’estudi La forja de un Rey, significativa rèplica, segons va apuntar en aquest diari Mariángel Alcázar, a l’obra paterna La République expliquée a ma fille. El 2014 va mantenir amb el monarca una llarga entrevista per al documental de Miguel Courtois Yo, Juan Carlos I, emès amb èxit per France 3 i que TVE, per fosques raons, no s’ha dignat a programar. Esperem veure’l algun dia.

A ‘Hija de revolucionarios’ l’autora explica com es va negociar l’alliberament del seu pare a Bolívia