Vendrán días más duros. El tiempo aplazado hasta nuevo aviso aparecerá en el horizonte. Pronto habrás de atarte los zapatos y mandar los perros a casa en las marismas. Pues se enfriaron al viento las tripas de los peces. La luz de los altramuces arde pobr

“Això és el hauria d’aconseguir l’art: que obríssim els ulls”, així justificava Ingeborg Bachmann el 1959 la funció de l’art i de la poesia en la immediata postguerra europea. Una idea fonamentalenunaobraquedesdelesprimeres manifestacions s’havia de convertir en un dels pols de referència de la poesia en llengua alemanya.

Nascudael1926aKlagenfurt,petit poble de la Caríntia austríaca, la seva infantesa i sobretot l’adolescència quedaran marcades per l’opressiu ambient autoritari que es va ensenyorir d’Àustria, i per la desolació i l’ensorrament moral de la postguerra. La seva poesia es guiarà així per dos obsessions radicals: la necessitat de mantenir obertes les consciències davant els desastres morals de la guerra i una recerca constant d’un nou llenguatge desproveït de qualsevol adherència amb el passat.

Ja en els seus poemes inicials, escrits entre el 1948 i el 1953, apareix el tema de la culpa, vinculat a la seva pròpia realitat, però amb voluntat de transcendir-la: “¿Cuándo empezó la ronda de la culpa/con la que pasé de linaje en linaje?”. Alhora, inicia la reflexió sobre el llenguatge com a mitjà per buscar la identitat, la seva pròpia veritat: “¡Falta una palabra! ¿Cómo he de llamarme, / sin encontrarme en otro idioma?”. És en aquesta època, el 1947, quan es produeix la trobada a Viena amb Paul Celan, amb qui mantindrà una intensa relació sentimental i intel·lectual, problemàtica i discontínua, però que es va mantenir fins al suïcidi del poeta. Sobre ella Celan havia escrit: “Saps que quan et vaig trobar vas ser totes dues coses per a mi: sensual i intel·lectual”. Seran nombrosos els poemes que facin al·lusió a aquesta relació, en una mena espècie de diàleg íntim i secret.

Amb l’aparició del seu primer llibre, El tiempo aplazado (1953), Ingeborg Bachmann passarà a ocupar un lloc central en la poesia en llengua alemanya. Aprofundeix aquí en la voluntat de sacsejar les consciències per enfrontar-les amb un passat que tots semblen voler oblidar. Així, en el poema que dona títol al llibre profetitza: “Vendrán días más duros./El tiempo aplazado hasta nuevo aviso/ aparecerá en el horizonte”. Mentre que en el titulat Madera y astillas ex-