La Vanguardia (Català) - Culturas
Theresa May, les fronteres i l’enterrador
Sí, la cosa té mala pinta. Ara mateix Mr. Mckeegan, el cavaller de la fotografia, digne i compost com correspon al director d’una funerària, dispara, metafòricament parlant, contra la situació creada pel Brexit entre les dues Irlandes. “S’imagina una família fent cua amb els seus parents per travessar amb el finat a l’altre costat? Si els que manen fossin nens, els donaria una plantofada”. Mr. Mckeegan és un personatge de carn i ossos en una situació surrealistament real, i si l’hagués conegut, Spike Milligan (Índia, 1918-Regne Unit, 2002) sens dubte l’hauria incorporat a l’hilarant elenc de Mala pinta, la primera novel·la (1963) de l’actor, escriptor, guionista, còmic, inspirador dels Monty Python i sobretot posseïdor d’un sentit de l’humor a prova del més enllà quan va deixar escrit com a epitafi “Et vaig dir que estava malalt”. En el més ençà de la seva novel·la ja va imaginar una situació semblant a la del pobre Mr. Mckeegan i els seus dolençosos clients.
Estem al 1924 i la Comissió de Fronteres està traçant la línia que separarà la britànica Irlanda del Nord de la República Lliure d’Irlanda. Es fa tard i els pubs estan a punt de tancar. Una bona pinta és el que fa falta per segellar l’acord, així que amb les presses ningú no s’adona que la frontera que acaben de dibuixar passa just pel centre de Puckoon, una petita localitat de Sligo ambelseucastellenruïnes,lesseves vaques pasturant, el seu cel intemporalment encapotat i els seus componedors de textos, encantats perquè una inesperada onada de calor permetrà obrir la portada del diari local amb alguna cosa que no sigui l’activitat del Papa.
Un pub partit en dos
En aquell Puckoon tan allunyat dels despatxos viu el protagonista, Dan Milligan, un home amigable i mandrós al punt que el mateix autor, convertit ell també en personatge, ha de forçar-lo a buscar una solució quan un matí es desperta envoltat de tanques. Com la resta dels habitants, vegeu l’inefable Murphy (en totes les famílies irlandeses hi ha un Murphy, nota de la firmant), amb la seva cara “fidel reproducció de les patates Rei Eduard que conreava” (aquesta nota és de l’autor), el seu capellà, sempre escàs de diners i amenaçant de fer caure foc del cel (fins que l’escolà li recorda que el gat s’acaba de pixar als llumins, nota de l’autor), el cacic O’Brien, que deu la seva posició no a ser el propietari de l’única botiga sinó a les apostes que tot irlandès porta a la sang (nota de la que això firma), i en fi, la resta dels habitants del poble, tots ells casats però solters a partir de les sis de la tarda.
I a partir de les sis de la tarda s’assabenten que al seu pub, el Sant Bevedor, dinou dm² de la punta del saló popular es troben ara a l’Úlster, on les begudes són un 30 per cent més barates que a la República, el país que correspon a la resta del pub, ara buit mentre als dinou decímetres s’hi apinya “una munió de ronyosos dimonis com voltors”, segons el propietari. Per no parlar dels finats, perquè resulta que al cementiri han instal·lat una garita de guàrdia per vigilar que ningú, ni viu ni mort, no passi a l’altre costat sense els papers en regla. Ni tan sols el pobre Dan Doonan, ciutadà irlandès obligat a passar l’eternitat en un cementiri ara territori britànic al qual la seva vídua haurà d’accedir amb un passaport i visat cada vegada que desitgi visitar-lo, cosa que no passarà sovint perquè el testament ha quedat en el costat equivocat de la frontera.
Com es resoldrà semblant disbarat? Podríem explicar-ho i de passada explicar-los què és el sentit comú a Theresa May i els seus col·legues. I no només a ells, ara que les fronteres tornen a ser tendència. La novel·la és hilarant, la realitat ja no ho és tant.