La Vanguardia (Català) - Culturas
Un segle ‘breu’ però molt dens
El Macba, en la seva necessitat de maximitzar els fons de la seva col·lecció permanent i de superar l’insalvable escull de la falta d’espai, ha ideat una innovadora manera de visibilitzar i donar un segell propi a la seva col·lecció permanent. I ho ha fet a partir d’una “presentació dinàmica” amb cronologia tancada i seqüencial per fomentar una “lectura oberta” que permeti ampliar el contingut discursiu i l’itinerari cronològic al llarg del temps.
Sota l’epígraf Un segle breu, imitació del text de l’historiador britànic marxista Eric Hobsbawm en què es referia al període entre la Primera Guerra Mundial (1914) i el final de la guerra freda (1991), els responsables del Macba han convertit la planta segona del museu en un espai en el qual reflexionar sobre un altre segle breu, el comprès entre el 1929, moment en què Barcelona es converteix en amfitriona de l’Exposició Internacional, i el present del 2018. I com en el cas de la narració històrica de Hobsbawm i la seva recerca d’una història total unint el cultural, el social i l’econòmic en una narrativa plural de processos entrellaçats, aquí també es dona la benvinguda al multidimensional.
I aquí rau un dels signes d’identitat de la presentació de la col·lecció permanent en la qual diversos esdeveniments polítics i socials del segle breu, patents en documentals i vídeoinstalacions, dialoguen amb la pintura, l’escultura, els dibuixos arquitectònics, el mobiliari, les arts gràfiques i el disseny.
Senselavoluntatd’exhaustivitata la mostra se li dona suport així en exemples concrets amb el desig de vincular-ho “tot amb tot” amb una certa voluntat didàctica, encara que, lògicament, amb molts buits. La tensió entre tradició i modernitat (àmbit 1) queda reflectida en un conjunt d’escultures (Alexander Calder, Joaquín Torres García), de pintures (Anni Albers) i de projectes arquitectònics de Josep Lluís Sert i Josep Torres Clave vinculats al GATCPAC.
Els anys dedicats a la guerra civil espanyola (1936-1939) es presenten (àmbit 2) com una guerra d’imatges on conviuen cineastes, com Mateo Santos (Reportatge del moviment revolucionari de Barcelona, del 1936) vinculats a moviments anarquistes amb grafistes i dissenyadors de cartells, com Carles Fontseré i Josep Renau en el territori de la República.
L’emergència de l’esperit avantguardista unit al ressorgiment de la burgesiadelsanysdepostguerraiels ulteriors dels anys cinquanta (àmbits 3-4) cerca la confrontació entre diferents formes d’art abstracte, siguin en versió informalista (Brassaï, Tàpies, Dubuffet), o centrada en un art geomètric i concret (Constant, Gego, Oteiza), sense oblidar una magnífica col·lecció de peces ceràmiques d’Antoni Cumella.
Esdeveniments polítics i socials dialoguen amb la pintura l’escultura, els dibuixos o les arts gràfiques