Tornar a contemplar els estels

“Un clàssic és un llibre que no acaba de dir mai el que ha de dir”, va escriure Italo Calvino, condensant les lectures, interpretacions i reescriptures que genera el text, més enllà del temps de la creació i de la primera recepció. Un clàssic és també la brúixola que indica un abans i un després, que impulsa l’exploració en el passat (i la ruptura de normes, lingüístiques i literàries), orienta la navegació i els canvis de ruta en el present (en el diàleg i el qüestionament del propi text) i prefigura els periples del futur (en noves capes de significació). “Un clàssic és, entre altres coses, la suma de les seves traduccions”, escriu José María Micó, en la nota introductòria a la seva traducció de la Comèdia de Dante. I què significa traduir avui la Comèdia, clàssic entre els clàssics?

Abans que res lliurar-se a la lectura del poema, assaborir-lo i després escrutar-lo, estudiar i comprendre el seu context, endinsar-se en les malles dels seus fils narratius, en la història i les històries dels seus personatges, observar-lo amb la lupa del rigor filològic i tornar a mirar-lo des de la distància, en el seu conjunt i la seva complexitat. Sentir la puresa del vers, el seu lirisme i la seva delicadesa, la precisió de la paraula i de la seva rima. I tornar-la en el trànsit a la nova llengua: José María Micó fa tot això i més.

Comencem pel pròleg. El catedràtic de Literatura i premi Nacional de Traducció contextualitza la Comèdia en la vida de Dante (la família, la política, l’exili) i en la seva poètica, amb encertades referències a la Vida nova, al Convivio (que podria llegir-se com un tractat de crítica autoreferencial) i a la famosa Epístola a Cangrande della Scala, en què el poeta florentí proporciona claus de lectura del seu viatge pels tres regnes d’ultratomba. Micó descriu l’estructura perfecta de la Comèdia, basada en la simetria i la funció simbòlica del número 3: tres parts, cadascuna de 33 cants, més l’introductori de l’Infern (100 cants en total). Recorre la topografia visual d’Infern, Purgatori i Paradís i precisa la història crítica de la Comèdia, lliscant per aquests set segles de lectures i comentaris amb el rigor del filòleg que investiga, selecciona i comparteix les seves decisions.

La primera i més rellevant: “preservar el sentit literal i reconstruir la condició poètica del text traduït”. Com? Utilitzant l’hendecasíl·lab solt i inspeccionant la pròpia llengua a la recerca de la riquesa i varietat, de termes i associacions verbals, que constitueix l’original. L’operació poèti- trashumanar, és a dir, superar el límit de la naturalesa humana i ser partícip del diví. Finalment, serà sant Bernat qui acompanyarà el poeta en la visió divina dels tres cants finals. Y por allí salimos / a contemplar de nuevo las estrellas; regresé [...] limpio, puro / y dispuesto a subir a las estrellas; la fuerza del amor / que mueve el sol y las demás estrellas: tenim aquí, respectivament, l’últim vers de l’Infern, del Purgatori i del Paradís. L’ordre del món i l’ordre del cel es complementen, confirmant la