La Vanguardia (Català) - Culturas
Una primera dama fulgurant
Diu Marguerite Yourcenar al seu quadern de notes de les Memòries d’Adrià que es va plantejar donar el protagonisme a una dona (a Plotina, la dona de l’emperador) però que va desistir perquè les vides de les dones eren massa limitades i massa secretes. On no va gosar Yourcenar s’ha atrevit ara Santiago Posteguillo, posant en el centre de la seva ficció l’emperadriu Júlia Domna, muller de Septimi Sever i mare de Caracal·la. En una clara picada d’ullet a l’altra novel·la “de romans” imprescindible, Jo, Claudi, de Robert Graves, Posteguillo ha titulat la seva Yo, Julia, però –alerta– aquí l’heroïna no assumeix la veu narrativa –en realitat el responsable del relat és Galè, el metge imperial– i tampoc, per dir-ho així, no acapara el primer pla, encara que sí que gravita sempre sobre els esdeveniments i té des de petita una autoconsciència del seu destí regi.
La narració s’expandeix àmpliament en set anys trepidants –191197 d.C.– en què el desgovern i els odis interns fan trontollar Roma, i ni més ni menys que cinc emperadors se succeeixen en mandats efímers i acabats en magnicidis. En tots aquests tombs, per cert, Júlia Domna hi és, amagada o tangible, i acostant-se cada vegada més al centre del poder absolut, al qual ella aspira amb no menys ambició que una Cleòpatra. Júlia té un motiu que l’esperona amb més determinació si potser: és siriana, se sent estrangera –i fins i tot menyspreada– entre el patriciat de la capital, i està decidida a demostrar a les matrones que té més fermesa –i més sentit d’Estat– que els seus marits. Sens dubte avantatja el seu propi espòs, Septimi, en la interpretació dels esculls que se’ls van presentant, li dona l’empenta perquè des de la seva posició de governador danubià, liciti per la toga imperial, i en batalles clau com la de Lugdunum, el convenç de jugarse-la a vida o mort, sense acomodarse a transaccions ni tripijocs.
Posteguillo, en resum, ha escrit un potent “retrat d’una dama” –que les legions acaben aclamant al circ– i ha escrit una història col·lectiva, la d’una Roma encara territorialment immensa però socialment molt dividida i enemistada, i que sucumbeix a guerres civils devastadores. La narració (com demanava Flaubert a la novel·la històrica) traspua veritat per tots els porus, i això és així entre altres coses pel seu caràcter totalitzador: sentim i veiem el que es forja a palau, però també a cals senadors, i a les casernes dels pretorians; i vivim el dia a dia dels destacaments a les províncies, i els tràfecs dels esclaus, i els esforços dels erudits a les biblioteques d’Alexandria i Pèrgam. I la novel·la presenta també grans llenços bèl·lics (la batalla d’Issus, la de Lugdunum) en els quals presenciem al mil·límetre el xoc de les cohorts i els moviments de les rereguardes. També enmig dels combats es fa visible Júlia Domna muntant un cavall ansiosa per localitzar el seu marit viu, i es guanya de passada que la tropa corrent la proclami mater castrorum. Com en els seus dos cicles narratius anteriors (les trilogies sobre Escipió i Trajà), Posteguillo deixa clar que la lluita pel poder era la força primigènia que movia les elits romanes, una voluntat de dominació sense mesura. Però a Yo, Julia presenta altres caràcters (molt llatins en la seva sobrietat) que es mouen en altres pautes i que practiquen sàviament l’art de la supervivència. Hi ha, per exemple, el veterà senador Claudi Pompeià, que refusa la porprada imperial almenys en quatre ocasions, evitant així ficar-se en un vesper letal. I hi tenim Calidi, esclau dels Sever que sap sobrenedar les tempestes i aconsegueix al final casar-se amb l’esclava de la seva preferència. El metge Galè és un altre representant d’aquesta prudentia, i per descomptat Júlia Domna, un personatge prou complex com per compatibilitzar la gosadia i la reflexivitat. Pompeià, Galè i l’emperadriu tenen a més en comú que han estudiat el passat i operen sobre el present tenint en compte les lliçons de la història. Suposem que la historiadora Mary Beard estarà encantada amb aquesta novel·la així que la llegeixi. L’autora de SPQD inclou Júlia Domna entre les deu personalitats més interessants del món romà, i el rescat del qual l’ha fet objecte l’escriptor castellonenc li afegeix una aura ja indiscutible. Donarà aquesta figura per a una altra trilogia? La seva posterior dedicació a les lletres i el seu paper secundant el seu fill, el també emperador Caracal·la, permeten pensar que sí. Estaremal’aguait.
El títol del llibre és una picada d’ullet a l’altra obra imprescindible de romans ‘Jo, Claudi’ de Robert Graves