Tirar-se de cap

Fins ara, la periodista Elvira Roca-Sastre (Barcelona, 1937) s’havia inclinat per la poesia, i al respecte havia publicat tres llibres de versos: Poemes (1998), La finestra oberta (2006), mereixedora del premi Grandalla d’Andorra, i Tres veus (2016), un compendi de nous poemes escrits en català, castellà i anglès.

A la seva primera novel·la, L’home de la piscina (Viena, 2018), Roca-Sastre planteja la mort sobtada de l’Isidor, un jove regidor de qui troben el cos en una piscina d’una casa abandonada. Encara que el lector de seguida se sent atrapat per descobrir com ha arribat el seu cos fins allà, acaba per adonar-se que, en realitat, el més interessant no és el com, sinó el joc de perspectives que es va articulant entorn del protagonista; un relat que canvia segons el testimoni que ho narra.

L’elenc de personatges és bastant reduït i amb rols molt marcats: a més de l’Isidor, trobem la vídua i la cunyada (que són el dia i la nit, frivolitat i serietat), el sogre corrupte, dos amics de la víctima (que actuen com si fossin germans) i dues persones alienes a la família. Set persones que acaben configurant set visions diferents de la mateixa realitat. Curiosament, la novel·la està estructurada en set parts (sis parts i l’epíleg), i també són set els dies que transcorren des que troben el cos de l’Isidor. El llibre s’obre i es tanca amb una carta escrita en primera persona per la Clara, una de les amigues de l’Isidor, que, sense saber-ho, és qui ofereix el retrat més sincer i complet.

El salt a la narrativa, almenys, és valent i elegant, i més si tenim en compte que l’autora acaba de celebrar el seu vuitantè aniversari. L’home de la piscina confirma la solvència de la seva prosa: és senzilla, de traç segur i eficient, i aconsegueix aguantar amb naturalitat la tensió narrativa fins a l’última pàgina.

L’escriptora planteja la mort sobtada d’un jove regidor de qui troben el cos a la piscina d’una casa abandonada