La Vanguardia (Català) - Culturas
Contra els absoluts, la literatura
Som finits, no únicament perquè morim, sinó perquè sabem que hem de morir: anticipem la nostra mort. La finitud, entesa com a consciència d’aquesta contingència, és la nota que dona el to a tota la filosofia de Joan Carles Mèlich, qui ens explica que la vida és inquietant, situacional, i que no hi trobarem veritats fermes ni segures.
Joan Carles Mèlich (Barcelona, 1961) és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exerceix de professor titular de Filosofia de l’Educació. Es fa dir filòsof malgrat que “molta gent pensa que dir-te filòsof és ser arrogant; la paraula filòsof la reivindico i me l’adjudico en el sentit que el filòsof és qui no sap”.
Autor de libres como La lliçó de Auschwitz (2004), Ética de la compasión (2010) o La lectura com a pregària (2015), publica ara Contra els absoluts, un llibre de converses amb l’editor, escriptor i professor universitari Ignasi Moreta. Un recorregut al llarg del seu pensament on hi trobarem els elements autoreferencials que han esdevingut claus en l’elaboració de la seva obra.
“La meva filosofia es nodreix de la meva vida”, diu Mèlich, i precisament la conversa amb Ignasi Moreta ens revela quins han estat els esdeveniments i sobretot les lectures que han marcat la seva biografia, el context de la seva infància, la seva formació escolar als Sagrats Cors i tota l’etapa universitària on exposa quins han estat els professors més rellevants en la configuració, l’origen, del seu pensament. I això és el que resulta més interessant d’aquests diàlegs, el fet que ens permeten conèixer de quina manera Mèlich va començar a decantar-se per la necessitat de trobar una alternativa a la filosofia metafísica i contra quins autors va encarar-se en fer-ho, contra quins autors llegia: “Autors que no parlaven de l’ésser humà de carn i ossos”.
Mèlich, doncs, defuig aquesta filosofia metafísica, la filosofia que ens garanteix un ordre i ens revela un sentit, la filosofia que representa un pensament de la unitat, de la totalitat i redueix la singularitat i la pluralitat; la filosofia que és legitimadora i tranquil·litzadora però precisament perquè organitza la vida, la nega.
Partint del fet que habitem un món d’indeterminació, Mèlich proposa abraçar una filosofia on el més important serà precisament aquesta singularitat, l’efímer, l’instant, la transformació. “M’interessa la filosofia que parla de la vida”, diu, una filosofia que accepta que no hi ha res d’incondicional, que hi ha certeses, però certeses condicionades. Mèlich vol fer palès que és la narració, la ficció narrativa, la que sí expressa la contingència i des d’aquí engendra la seva filosofia literària: la literatura com aquella eina que ens permet explicar el món, que ens relaciona amb el misteri, que per acostar-se a la vida escull “Dostoievski abans que Hegel”.
Des del mateix punt de partida, la finitud, Mèlich desenvolupa una importantíssima reflexió sobre l’ètica. Mèlich no pot acceptar la moral metafísica, derivada d’un imperatiu que ens dona la resposta abans de conèixer una situació determinada. En contra d’aquesta, defensa una ètica que és condicionada en un temps i en un espai. La seva és una ètica de l’alteritat, una ètica no del ser sinó del ser-hi, que té rostre, que respon al sofriment de l’altre, que és compassió, relat, carícia, que s’encara a la indiferència, que és resposta a una situació d’imprevisibilitat radical: “Una ètica que ens mostra que la vida és un conjunt de viaranys en un bosc que ningú no ha recorregut mai”.
Mèlich ens situa en un món adverbial on les respostes ètiques no són clares sinó ambigües i provisionals “ser ètic no és respondre bé, és saber que no respondrem mai suficientment bé” i per això mateix ens repta a transformar les relacions humanes i també les educatives. Mèlich ens desafia a viure poèticament, a educar poèticament, ens desafia a transgredir, a provar de viure sense respostes, sostenint l’inexpressable, la provisionalitat i el buit.
És cert que la de Mèlich és una filosofia que ja és més literatura –els gèneres que utilitza, el fragment, l’assaig, ens ho corroboren– és una filosofia que ha abandonat la llum per abraçar totes les possibilitats de la interpretació, que abandona els absoluts i que tria el nom singular, la vulnerabilitat, l’emoció, l’abisme, l’ombra.
Proposa una filosofia on el més important serà la singularitat, l’efímer, l’instant, la transformació