La Vanguardia (Català) - Culturas
Exploració d’identitat adolescent
Diu Daniel J. Meyer que li agrada envoltar-se de gent jove perquè li carreguen les piles de la il·lusió. I ho diu com si ell fos un vell xaruc, premissa falsa perquè aquest dramaturg (que també és director de teatre, encara que no en el cas que ens ocupa) va néixer fa poc més de 36 anys a Buenos Aires. Asseguda al seu costat, Montse Rodríguez Clusella, directora (i també pedagoga i actriu, encara que en el cas que ens ocupa ni fa classes ni puja a l’escenari), assenteix: no només li dona la raó sinó que, a més, dona fe que aquest és un dels lemes de vida del seu company d’aventura. Però encara que tots dos parlin d’aquesta necessitat de recarregar-se d’il·lusió com si n’estiguessin mancats, han donat proves que en van sobrats.
Junts, durant un any llarg, van treballar en una obra de difícil nom, A.K.A. (Also Known As) ,iescasses garanties. Meyer la va escriure molt de pressa, va ser cosa només d’una nit. Decidir que Montse Rodríguez (a qui Meyer no coneixia, només pel que d’ella li havia dit un actor amic i alcavot, Quim Ávila, que havia treballat a les seves ordres a Ricard de 3r )la dirigís va ser també un tancar d’ulls. Igual de ràpid es van posar tots dos d’acord a triar l’actor (que també va arribar recomanat per Quim Ávila): Albert Salazar (ell, sí, jove: 23 anys), que havia treballat a La Riera, la sèrie de televisió, i a Paradise, al teatre. Però, una vegada constituïts com a trio, va arribar el treball dur i, al principi, sense garanties; la sala Flyhard, productora i primer escenari del muntatge (es va estrenar el març passat), va trigar a afegir-se al projecte. Així que va ser un any llarg en què només la crossa de la il·lusió va impedir que l’aventura ensopegués.
Però finalment, beneït retard, perquè s’han vist recompensats en forma d’aplaudiments, bones crítiques, premis (quatre, fa un parell de setmanes, en l’última edició dels Butaca: millor muntatge de petit format, millor actor, millor text i millor direcció) i reposicions: primer, al Lliure (des d’ahir i fins a final de mes; han hagut de prorrogar perquè les entrades es van esgotar tot just saber-se els premis); i, al març, a La Villarroel.
Però, no ens avancem i tornem a aquella nit en què Daniel J. Meyer es va asseure davant de l’ordinador i es va posar a escriure una història que al principi no tenia ni nom: A.K.A (Also Known As) –alguna cosa així com àlies en anglès– arribaria després. “Suposo que la història feia temps que em voltava pel cap”, accepta Meyer, que tenia entre cella i cella el tema de la identitat, potser perquè, encara que fa molt que ell va arribar a Barcelona, no va néixer aquí. “El català és l’única llengua que conec que té una paraula com nouvingut”, explica.
Si l’origen de la pregunta que amaga A.K.A. –som els que sentim que som o som els que altres pensen que som?– sembla clar, Meyer dubta sobre els motius pels quals va decidir que el seu únic protagonista a l’escenari fos un adolescent, en Carlos, a qui li passen coses que el porten a preguntar-se qui és i per què el seu país de procedència i el seu color de pell (el noi és adoptat) fan que els altres el vegin de manera diferent a com ell s’entén. “No sé per què ho vaig fer, però no deu ser casual perquè el cert és que m’interessa molt el món dels adolescents i també em preocupa aconseguir que s’acostin a les sales de teatre”, apunta Meyer amb la satisfacció que A.K.A. ho ha aconseguit: “Hi ha molts pares que venen a veure una funció amb els fills i a partir del que l’obra planteja inicien un diàleg sobre temes que fins aquell moment no abordaven”.
I Meyer també aventura que el caràcter emocional de la peça (conseqüència de la pressa amb què va ser escrita) hagi estat, potser, un altre dels punts que l’han ajudat a connectar amb un públic jove: “No entenc per què moltes vegades es menyspreen els sentiments dels adolescents, per què sembla tenir més valor el sentiment d’un adult que el d’un adolescent”, conclou el dramaturg, novament amb el beneplàcit de la directora: “Conec bé els adolescents; soc pedagoga i fa anys que els faig classes”.
“Si els adolescents no venen al teatre per alguna cosa deu ser, alguna cosa devem estar fent malament, potser és que els hem d’oferir una cosa més atractiva”, concedeix Meyer. “Potser –afegeix
Som els qui sentim que som o som els qui altres pensen que som?, és la pregunta que es planteja a ‘A.K.A.’ Meyer tenia entre cella i cella el tema de la identitat, potser perquè tot i que fa molt que va arribar és un nouvingut
Montse Rodríguez– és que des del teatre no pensem massa en ells. En canvi, nosaltres sí que ho hem intentat fer i no només perquè l’obra parli de la identitat, un tema que els preocupa especialment encara que ens continuï inquietant d’adults, si-