‘Fly me to the moon’

La Lluna va ser per a les antigues civilitzacions una deessa i per als romàntics un símbol vinculat amb el desig. Una presència inaccessible que il·luminava la nit i a què s’adorava o se li cantava mitjançant encesos poemes. En la cultura contemporània el mite lunar canvia de forma taxativa des del moment en què certs autors de ciència-ficció elucubren sobre la seva conquesta. L’abús sacríleg de l’antiga deïtat queda fixat en l’imaginari col·lectiu amb un fotograma icònic: el genial Georges Méliès s’atreveix no ja a posar-li un dit sinó directament un coet a l’ull a El viatge a la Lluna (1902), obra pionera de la ciència-ficció cinem a en la qual uns astron barbes Wells. Tant a Verne com sobretot a Wells la ciència-ficció és al servei de la faula política, però aquestes novel·les creen un perfil fantasiós d’exploració lunar que continuarà viu, amb certes variacions, fins entrats els anys seixanta del segle passat. Encara que als anys cinquanta el cinema de ciència-ficció posa el focus en marcians i alienígenes d’altres planetes llunyans (metàfora del terror roig obstinat a destruir l’american way of life), la Lluna no desapareix del mapa, com ho testifiquen Destination Moon (1950) d’Irving Pichel, que posa cert afany a semblat científicament rigorosa; la deliciosa pel·lícula de sèrie B Cat-women of the Moon (1953), en què els astronautes topen amb unes amazones telèpates, o l’adaptació naïf de la novel·la de Wells, First men in the Moon (1964), d’una ingenuïtat sorprenent tot i haver estat rodada ja en plena cursa espacial.

Curiosament, l’acostament al tema que es planteja amb més rigor científic en aquests anys és la doble aventura de Tintín ideada per Hergé entre el 1950 i el 1953 i recollida als àlbums Objectiu: la Lluna y Hem caminat damunt la Lluna, que pertanyen a l’etapa de creixent realisme que l’autor havia inaugurat amb Tintín al país de l’or negre. Per a aquests àlbums espacials Hergé es va documentar a consciència per crear una sensació de rigor tècnic i va decidir que els seus personatges “no es trobessin a la Lluna ni amb habitants, ni monstres ni sorpreses increïbles”, perquè malgrat que el cinema encara fantasiejava amb selenites, ja hi havia evidències que a la Lluna no hi havia vida. Quan Neil Armstrong va tornar de la sev ió Hergélivaferarribarun ual Tintín i els seus al baixar del mòancarta de “BenAltman

‘First Man’, de David Chazelle, mostra com la proesa de Neil Armstrong forma part de la cultura popular