El mag del tornavís

Santiago Lorenzo (Portugalete, Biscaia, 1964) ha estat guionista, productor cinematogràfic i director de pel·lícules com Mamá es boba (1999), entorn de l’assetjament escolar, o Un buen día cualquiera (2007). El 1995 va ser premiat amb el Goya al Millor Curt d’Animació per Caracol, col, col. Va deixar el cinema –ignoro si provisionalment– per la novel·la, amb títols com Los millones (2010), Los huerfanitos (2012) i Las ganas (2015). Títols que com ara Los asquerosos poden enganyar. Com ell mateix ha afirmat, “escric sobre coses que semblen dramàtiques, però a la gent els semblen comèdies”. En realitat, aconsegueix el difícil equilibri entre totes dues i no per casualitat se l’ha emparentat amb Rafael Azcona. Els mateixos personatges no es presten a la comicitat pura: són sempre éssers marginats que s’enfronten a una realitat en la qual se senten incòmodes.

No una altra cosa li ocorre al protagonista de Los asquerosos. Quan en Manuel està a punt de sortir de casa, un policia l’ataca perquè creu que està fugint de la manifestació i el Manuel es defensa amb un tornavís que l’acompanyarà durant tota la novel·la. Quan veu l’agent ferit surt corrents per demanar ajuda a un oncle seu. Convençut que el policia està greument ferit o ha mort, emprèn la fuga amb compte de no ser vist per ningú. Després d’un llarg recorregut amb cotxe, arriba a un llogarret que intueix buit i que el narrador decideix anomenar Zarzahuriel, com ha decidit anomenar en Manuel el seu nebot. Doncs el narrador de la novel·la no és sinó el seu oncle, que es manté en estret contacte amb el fugitiu. En cert sentit podria dir-se que és un nou Divendres, com el Manuel es converteix en un veritable Robinson. A partir del moment en què decideix instal·lar-se allà, la novel·la es converteix en una veritable exhibició d’enginy per sobreviure i per protegir-se. Es desborda la imaginació d’en Lorenzo, expressada amb un llenguatge enriquit per paraules inventades i de símils curiosos (“ocurrió algo que puso las cosas de color negro rebuzno”).

En realitat, és com si aquest jove de vint-i-cinc anys hagués estat preparat per a aquesta aventura. De curta estatura “desde crío ya estaba indagando sobre cómo verse a sí mismo metido en el mun- do”. Va viure sempre en solitud. Està dotat per aprendre sense eines sofisticades, “era un pequeño manitas que luego fue creciendo y utilizó el destornillador” com a amulet no màgic sinó útil. Aviat va sentir la necessitat d’abandonar la casa paterna i va llogar un pis (“así lo llamaba él en su optimismo”) al madrileny carrer Montera. La ferida provocada a l’agent ha estat la seva salvació, ja que descobrirà que la solitud que semblava una maledicció és una benedicció.

La casa en la qual s’instal·la en el despoblat Zarzahuriel –inspirat en el llogarret en el qual s’ha refugiat el Lorenzo– l’obliga a esmolar l’enginy i cada pàgina de la novel·la és una nova sorpresa. Quan corre el perill que tanta invenció s’allargui i es converteixi en una cosa mecànica, apareix al poble una família que acudeix a la casa annexa, cosa que l’obliga a extremar la vigilància. I s’inicia un pro-

El protagonista inicia un escapada cap a una vila que intueix buida després d’agredir un policia per defensar-se La varietat de registres enriqueix la vitalitat d’una novel·la tan forassenyada com desoladora

Santiago Lorenzo és guionista, escriptor, director i productor cinematogràfic