El mag del tor­na­vís

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - J.A. MASOLIVER RÓDENAS

San­ti­a­go Lo­ren­zo (Por­tu­ga­le­te, Bis­ca­ia, 1964) ha es­tat guio­nis­ta, pro­duc­tor ci­ne­ma­to­grà­fic i di­rec­tor de pel·lí­cu­les com Mamá es bo­ba (1999), en­torn de l’as­set­ja­ment es­co­lar, o Un bu­en día cu­al­qui­e­ra (2007). El 1995 va ser pre­mi­at amb el Goya al Mi­llor Curt d’Animació per Ca­ra­col, col, col. Va dei­xar el ci­ne­ma –ig­no­ro si pro­vi­si­o­nal­ment– per la no­vel·la, amb tí­tols com Los mi­llo­nes (2010), Los huer­fa­ni­tos (2012) i Las ga­nas (2015). Tí­tols que com ara Los as­que­ro­sos po­den en­ga­nyar. Com ell ma­teix ha afir­mat, “es­cric so­bre co­ses que sem­blen dra­mà­ti­ques, però a la gent els sem­blen co­mè­di­es”. En re­a­li­tat, acon­se­gueix el di­fí­cil equi­li­bri en­tre to­tes du­es i no per ca­su­a­li­tat se l’ha em­pa­ren­tat amb Ra­fa­el Az­co­na. Els ma­tei­xos per­so­nat­ges no es pres­ten a la co­mi­ci­tat pu­ra: són sem­pre és­sers mar­gi­nats que s’en­fron­ten a una re­a­li­tat en la qual se sen­ten in­cò­mo­des.

No una al­tra co­sa li ocor­re al pro­ta­go­nis­ta de Los as­que­ro­sos. Quan en Ma­nu­el es­tà a punt de sor­tir de ca­sa, un po­li­cia l’ata­ca per­què creu que es­tà fu­gint de la ma­ni­fes­ta­ció i el Ma­nu­el es de­fen­sa amb un tor­na­vís que l’acom­pa­nya­rà du­rant to­ta la no­vel·la. Quan veu l’agent fe­rit surt cor­rents per de­ma­nar aju­da a un on­cle seu. Con­ven­çut que el po­li­cia es­tà greu­ment fe­rit o ha mort, em­prèn la fu­ga amb comp­te de no ser vist per nin­gú. Des­prés d’un llarg re­cor­re­gut amb cot­xe, ar­ri­ba a un llo­gar­ret que in­tu­eix buit i que el nar­ra­dor de­ci­deix ano­me­nar Zar­za­hu­ri­el, com ha de­ci­dit ano­me­nar en Ma­nu­el el seu ne­bot. Doncs el nar­ra­dor de la no­vel·la no és si­nó el seu on­cle, que es man­té en es­tret con­tac­te amb el fu­gi­tiu. En cert sen­tit po­dria dir-se que és un nou Di­ven­dres, com el Ma­nu­el es con­ver­teix en un ve­ri­ta­ble Ro­bin­son. A par­tir del mo­ment en què de­ci­deix ins­tal·lar-se allà, la no­vel·la es con­ver­teix en una ve­ri­ta­ble ex­hi­bi­ció d’en­giny per so­bre­viu­re i per pro­te­gir-se. Es des­bor­da la ima­gi­na­ció d’en Lo­ren­zo, ex­pres­sa­da amb un llen­guat­ge en­ri­quit per pa­rau­les in­ven­ta­des i de sí­mils cu­ri­o­sos (“ocur­rió al­go que pu­so las co­sas de co­lor ne­gro re­buz­no”).

En re­a­li­tat, és com si aquest jo­ve de vint-i-cinc anys ha­gués es­tat pre­pa­rat per a aques­ta aventura. De cur­ta es­ta­tu­ra “des­de crío ya es­ta­ba in­da­gan­do so­bre có­mo ver­se a sí mis­mo me­ti­do en el mun- do”. Va viu­re sem­pre en so­li­tud. Es­tà do­tat per apren­dre sen­se ei­nes so­fis­ti­ca­des, “era un pe­queño ma­ni­tas que lu­e­go fue cre­ci­en­do y uti­li­zó el des­tor­ni­lla­dor” com a amu­let no mà­gic si­nó útil. Avi­at va sen­tir la ne­ces­si­tat d’aban­do­nar la ca­sa pa­ter­na i va llo­gar un pis (“así lo lla­ma­ba él en su op­ti­mis­mo”) al ma­dri­leny car­rer Mon­te­ra. La fe­ri­da pro­vo­ca­da a l’agent ha es­tat la se­va sal­va­ció, ja que des­co­bri­rà que la so­li­tud que sem­bla­va una male­dic­ció és una bene­dic­ció.

La ca­sa en la qual s’ins­tal·la en el des­po­blat Zar­za­hu­ri­el –ins­pi­rat en el llo­gar­ret en el qual s’ha re­fu­gi­at el Lo­ren­zo– l’obli­ga a es­mo­lar l’en­giny i ca­da pà­gi­na de la no­vel·la és una no­va sor­pre­sa. Quan cor­re el pe­rill que tan­ta in­ven­ció s’allar­gui i es con­ver­tei­xi en una co­sa me­cà­ni­ca, apa­reix al po­ble una fa­mí­lia que acu­deix a la ca­sa an­ne­xa, co­sa que l’obli­ga a ex­tre­mar la vi­gi­làn­cia. I s’ini­cia un pro-

El pro­ta­go­nis­ta ini­cia un es­ca­pa­da cap a una vi­la que in­tu­eix bui­da des­prés d’agre­dir un po­li­cia per de­fen­sar-se La va­ri­e­tat de re­gis­tres en­ri­queix la vi­ta­li­tat d’una no­vel·la tan fo­ras­se­nya­da com deso­la­do­ra

San­ti­a­go Lo­ren­zo és guio­nis­ta, es­crip­tor, di­rec­tor i pro­duc­tor ci­ne­ma­to­grà­fic

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.