Xatejar amb els robots

S‘imaginen una muntanya màgica que enlloc de tuberculosos fos plena de ciberaddictes? Un sanatori sota la clepsidra que en lloc de sota una clepsidra (és a dir, un rellotge d’aigua) estigués dins d’un zòrbing (una bombolla de plàstic transparent, amb el mòbil consumint dades sense parar?). S’imaginen El mar del Blai Bonet o les novel·les d’Emili Teixidor, amb les escenes de sexe malaltís a la casa de repòs passades pel Tinder?

Totes aquestes coses és I, de sobte, el paradís de Núria Perpinyà (Lleida, 1961). Qui coneix l’autora ja sap com funciona el seu imaginari. Pren un tema (l’error científic, l’arquitectura i la música, els símbols de l’aigua, l’alpinisme), s’hi fica a dins: d’una banda, l’estudia, de l’altra el viu. Durant molts mesos, reuneix centenars d’idees, impressions, sensacions, que articula al voltant d’una trama, amb uns personatges calafatejats al laboratori literari. La novel·la, que sempre té un punt d’impersonalitat desconcertant, queda a mig camí de la narració, l’assaig, el document, l’anàlisi simbòlica i l’estudi de costums. És narrativa i teatral. Descriptiva i dialogada. Un gran relat trencat en un munt de trossos. A base de llegir hi arribes a trobar l’autora. En el procediment obsessiu. En la combinació d’una alenada èpica i una visió microscòpica. Núria Perpinyà és una de les escriptores més singulars de la narrativa catalana dels darrers trenta anys.

I, de sobte el paradís s’articula al voltant d’una sèrie de personatges relacionats amb les ciberaddiccions. La noia que s’aïlla del món amb la música. Una altra noia que fa d’ajudant dels guions de televisió i que fa molt gasto a Tinder. Un paio que ha sacrificat la família a la seva addicció a fer gracietes i a