Ma­re i el seu fill sols a la neu

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - CAR­LES BARBA L’es­crip­to­ra no­ru­e­ga ha es­tat tra­du­ï­da a més de 18 idi­o­mes

De pri­me­res di­rí­em que Amor és una nou­ve­lle ple­na de neu i si­len­ci, molt munc­hi­a­na, des­ple­ga­da com una pe­ça de cà­me­ra a du­es veus –ma­re i fill– que més tard aug­men­ta a qua­tre so­lis­tes i que ex­ha­la en ge­ne­ral una at­mos­fe­ra me­ta­fí­si­ca. El nu­cli de la tra­ma es comp­ta avi­at: la Vi­beke és una jo­ve di­vor­ci­a­da que s’ha mu­dat a un po­ble in­no­mi­nat on exer­ceix d’as­ses­so­ra cul­tu­ral. Ado­ra lle­gir i li agra­da sen­tir-se gua­pa. Té un fill, en Jon, a punt de com­plir els nou, amb un psi­quis­me un tant es­pe­ci­al i una pro­cli­vi­tat a ima­gi­nar es­ce­nes de ci­èn­cia-fic­ció. Ma­re i fill apa­rent­ment s’es­ti­men i com­pe­ne­tren, però vi­uen ca­da un al seu món, i és aques­ta du­a­li­tat de so­li­tuds la que ex­plo­ra Han­ne Ors­ta­vik amb una pro­sa mi­ni­ma­lis­ta i lí­ri­ca, me­ti­cu­lo­sa i im­pla­ca­ble.

El re­lat co­men­ça a ca­mi­nar la vi­gí­lia de l’ani­ver­sa­ri del nen, quan –ca­da un pel seu cos­tat– la Vi­beke i el Jon dei­xen la llar i, com qui diu sen­se te­nir art ni part, te­nen sen­gles tro­ba­des que trans­for­ma­ran les se­ves vi­des acos­tant-los al cos­tat ar­cà de l’exis­tèn­cia. Mè­rit im­pa­rell de l’es­crip­to­ra no­ru­e­ga és ex­pli­car­nos les se­ves in­cur­si­ons per ter­ra ig­no­ta sen­se es­tri­dèn­ci­es, in­se­rint-les en la quo­ti­di­a­ni­tat dels per­so­nat­ges, i al­ho­ra nar­rar les du­es aven­tu­res en­ca­val­cant-les, en­tre­tei­xint les du­es veus sen­se talls, com si la Vi­beke i el Jon, per se­pa­rats que es­ti­gues­sin, res­pi­res­sin sem­pre en una ma­tei­xa bom­bo­lla.

Re­cor­deu Temps di­fí­cils de Dickens, on l’abur­ge­sa­da exis­tèn­cia dels seus pro­ta­go­nis­tes es veu sac­se­ja­da per l’ar­ri­ba­da d’una trou­pe cir­cen­se? Aquí els qui em­bar­quen ma­re i fill en aven­tu­res trans­gres­so­res són dos mem­bres d’una fi­ra am­bu­lant: el Tom és l’en­car­re­gat d’una ca­se­ta de naus es­pa­ci­als, i la do­na de la per­ru­ca blan­ca, una ve­ne­do­ra de tóm­bo­la. I com ocor­re en al­guns dels mi­llors con­tes d’Ali­ce Mun­ro (Lle­gar al Ja­pón per exem­ple) aques­tes tro­ba­des re­sul­ten tant més sub­ver­si­ves com que sus­pe­nen el marc­de­con­ven­ci­on­sen­què­els­per­so­nat­ges ha­bi­ten, i els obren mo­men­tà­ni­a­ment pers­pec­ti­ves cap al des­co­ne­gut.

Han­ne Ors­ta­vik sem­bla ha­ver com­près que no­més per­so­nat­ges als an­tí­po­des de les es­fe­res que res­pi­ren la Vi­beke i el Jon po­dri­en es­quer­dar el seu en­tot­so­la­ment, i ai­xí el Tom per a la Vi­beke, i la ve­ne­do­ra de tóm­bo­la per al Jon, es­de­ve­nen tan ca­tàr­tics com el Di­ven­dres per en Ro­bin­son. És la con­fron­ta­ció amb l’al­te­ri­tat la que els cons­ci­en­cia que fins aquí han es­tat no­més vi­vint a mit­ges.

“La vi­da és enig­mà­ti­ca”, pen­sa la Vi­beke as­se­gu­da al la­va­bo. I va­ja si ho és! So­bre un fons d’un fred que pe­la i munts de neu de fins a un me­tre d’al­tu­ra, els qua­tre per­so­nat­ges d’ Amor vi­uen en­cap­su­lats en les se­ves emo­ci­ons, i si les co­nei­xem fil per ran­da és per­què l’au­to­ra ens dei­xa se­guir-les des de dins, flu­xos de cons­ci­èn­cia que no ar­ri­ben a en­car­nar-se en pa­rau­les pal­pa­bles i ex­ter­na­lit­za­des, per por pot­ser a la ba­na­lit­za­ció. Els cos­sos són més con­fi­a­bles que les ments, ve a dir­nos

El Tom per la Vi­beke, i la ve­ne­do­ra de tóm­bo­la per al Jon, són tan ca­tàr­tics com el Di­ven­dres per a en Ro­bin­son

aques­ta fau­la, i d’allà la po­tent fi­si­ci­tat de mol­tes es­ce­nes, i que tant la Vi­beke com el Jon pren­guin la me­su­ra dels res­pec­tius fi­rai­res in­da­gant en els seus trets ana­tò­mics i en els seus ges­tos.

Fo­ra d’ai­xò la nar­ra­ció me­ta­fo­rit­za molt bé l’eter­na er­ràn­cia de la con­di­ció hu­ma­na. Per unes ho­res –noc­tur­nes i gla­ci­als– ma­re i fill aban­do­nen l’úter ca­so­là i s’ex­po­sen a una in­tem­pè­rie que té el seu cos­tat omi­nós. I en aquest anar i ve­nir en tot ter­renys amb la ca­le­fac­ció com un llamp, i sol­cant pai­sat­ges plens d’om­bres pro­fun­des, els sen­tim com fi­gu­res fan­tas­ma­gò­ri­ques pug­nant per es­ca­par dels seus di­mo­nis per­so­nals. No­més un Jim Jar­musch, per cert, po­dria vi­su­a­lit­zar en imat­ges un his­to­ria tan en­vol­tant de­tro­ba­de­si­de­s­a­cords.

XA­VI­ER CERVERA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.